letteratura d'estate

encara sota els efectes deliciosos de la bella Itàlia, i sense esma d'escriure'n res fins que no em passi aquest xoc de felicitat passegívola, us faig cinc cèntims de tres dels meus llibres de l'estiu, per anar fent boca.

bessones vestides de blau, mary higgins clark, labutxaca. aquest llibre el vaig devorar. després del larsson, només que tenia ganes de novel·la negra per llegir de pressa, amb neguit i fent suposicions. Va omplir totes les expectatives. El millor, que no s'assembla al Larsson (i la cura de desintoxicació ha funcionat). El pitjor, la vaig devorar, atropellant les línies i amuntegant idees. Vaig patir a base de bé: quin neguit en frases i capítols tan curts! Autèntica por d'inquietud. Una obra fabulosa per als amants de la intriga.

frankie addams, carson mccullers, empúries. Bé, aquesta novel·la no la puc resumir en quatre línies... Puc dir, això sí, que me'n vaig cap a l'euromed amb una altra novel·la de l'autora, El cor és un caçador solitari, ja que no en vaig tenir prou. És massa bona: sap usar el llenguatge, recargolar-lo, donar-li forma i fer-lo ballar. És una autèntica mestressa de la creació de personatges. No, no, no en diré res més fins que no la digereixi com toca i la sàpiga mostrar tal com es mereix. Una veritable recomanació per tothom: no pot passar desapercebuda.

la solitud dels nombres primers, paolo giordano, edicions 62. L'he acabat ara mateix i he de reconèixer que no ha estat ni de bon tros el que jo pensava que era. M'esperava un bestseller com qualsevol altre, amb matemàtiques com a nus, amb acció, amb misteri... Abandoneu la idea de comprar-lo si esteu convençuts que és això: res més lluny de la realitat. Un llibre d'un pessimisme absolutament inquietant, terrible per llegir a l'avió si tens pànic a volar, depriment. I ni tan sols podria dir en favor seu que és tendre. És, senzillament, trist. No m'ha desagradat la forma en què està narrat ni el que tracta de transmetre, però no la considero una lectura d'estiu.

6 caminants:

Anna Maria V. ha dit...

De les tres que anomenes, només he llegit "La solitud dels nombres primers". Tremenda (i perdona la paraula poc genuïna). Dolorosa, trista, sense concessions. De com un fet traumàtic pot marcar tota una vida, sobretot en el cas de Mattia. Que dura.
I quan penses que l'ha escrit un noi de 24 anys, encara més.
És una novel·la destacable, però.

Joan Vecord (Ivan Roig) ha dit...

Has oblidat de comentar el LUISITO, de la Susanna Tamaro, bellament traduït per Columna...

Anònim ha dit...

No coincidim ni en 1 de 3.
De la Carson McCullers tb has de llegir La balada del cafè trist, la que he llegit jo.

De novel.la negre A cadascú el que és seu, Leonardo Sciascia. Sicília en estat pur.

I Ningú ha escombrat les fulles, Jordi Llavina. Relats del que podrien la nostra vida.

Bona lectura!
Imma

elisabet ha dit...

Imma, com sempre, moltes gràcies per totes les teves recomanacions!!! Bona lectura!

Joan Vecord, no siguis pesat, que no penso llegir el Luisito, no pas perquè sigui un mal llibre, que no ho sé, però no vull patir recordant el Picu!

Anna, t'he de donar la raó absoluta amb això que dius sobre Paolo Giordano, l'autor de la Solitud dels nombres primers. No he deixat de pensar-ho durant tota la lectura: és un llibre terrible, duríssim, infinitament trist, i l'ha parit un noi molt jove...!
Petons

Anna Maria V. ha dit...

Elisabet, sento que la lectura de Luisito et pugui recordar un dels teus periquitos, perquè la novel·leta, sens dubte una mena de conte de fades, és una delícia. A la gent que tenim un animalet i ens l'estimem, ens descriu d'allò més bé.
És un retrat del món actual, però la duresa de la solitud inherent a la vida que portem, queda atenuada per la presència balsàmica de Luisito i pel darrer cant d'esperança que la novel·la entranya.
Repeteixo: sense ser una gran obra, que no ho és, representa una espècie d'alè de frescor en aquest nostre món sovint tan prosaic.
El recomano a tothom que sigui sensible envers la vellesa, la bellesa de la paraula i l'amor als animals. Bé, envers la vida.

elisabet ha dit...

Anna, moltes gràcies pel que dius del Luisito... Tanmateix, no puc prometre donar-li cap oportunitat, és que hi ha novel·les que em poden fer plorar molt i... en fi, covardia "animal".

 

passejant barcelona