el dotze de juny

En aquest silenci estret, com de por,
hi ha una escletxa plena de flors grogues
que fan olor d'un camí que ara
no recordo.
I em demano mentre hi fico un ull
quina estranya paret de formigues petites
s'hi ha alçat com si fos un gratacels
de desvariejos.
Arrenco una flor i surto corrents
cap a un mar posat del revés de cel
imitant el so de les gavines al terrat
d'una església.
Calla, calla, calla,
en els llavis segellats hi ha
el que és cert.