el dotze de juny

En aquest silenci estret, com de por,
hi ha una escletxa plena de flors grogues
que fan olor d'un camí que ara
no recordo.
I em demano mentre hi fico un ull
quina estranya paret de formigues petites
s'hi ha alçat com si fos un gratacels
de desvariejos.
Arrenco una flor i surto corrents
cap a un mar posat del revés de cel
imitant el so de les gavines al terrat
d'una església.
Calla, calla, calla,
en els llavis segellats hi ha
el que és cert.

 

passejant barcelona