tac-tac

L’ensopiment produït per les darreres passes s’anà convertint en un xerric de les dents quan va veure l’hora que era. Les hores, acompanyades pel malestar evident d’un cos malmès, es convertien en xiclets enganxats a les busques d’una mà enorme que la guiava. Però, en realitat, restava sola en aquella habitació de paper pintat i olor d’ametlles, perquè algú torrava en l’estufa de llenya mentre la finestra s’obria de bat a bat. I qui l’obria? Ni tan sols recordava haver tingut mai una finestra, empudegada d’humitat la sola dels mitjons mentre passejava amunt i avall de la sala. La mà era la seva mà, i el silenci queia, solemne, dins d’aquell rellotge que havia perdut els nombres.