passeig de setembre

Cueja l'estiu i encara es pot passejar a la tarda per una platja mig plena escoltant Jack Johnson i menjant banana pancakes.

Portem a la bossa Better together, la nostra cançó

no ho vam poder evitar

T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.

Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.

Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit

que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall

a la marea viva que em nega a l'endeví.

Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Maria Mercè Marçal

vermell

La dona s’estava asseguda al sofà, amb les cames creuades i la mirada clavada al sostre. Just en el cantó, allà on es feia un angle de noranta graus, en el lloc concret en què el color vermell de la paret finalitzava per donar pas al blanc del sostre, hi havia una teranyina.
Quan de temps havia deixat d’alçar-hi la vista? Perquè, ara que se n’adonava, era una teranyina molt gran i ampla, perfectament filada, amb unes cel·les enormes on s’hi podia quedar atrapada qualsevol bèstia. Aleshores va pensar en l’aranya que l’havia cosida.
Era molt probable que es tractés d’un insecte fora del normal i per això mateix li estranyava no haver-se-la topat per algun indret del pis. On era? D’on havia sortit? L’angúnia li va fer venir basques, però era inevitable seguir mirant amb delit, quasi obssessió, aquella xarxa que penjava de la paret.
Fixant-hi la mirada, va descobrir que un mosquit, en la part més alta, lluitava per escapar-ne. Massa tard, s’hi havia enganxat sense escapatòria i aviat seria àpat d’aquella bruixa capaç d’inventar una trampa tan mortal. L’imaginava batent les ales fins a esgotar-se, pugnant com un boig per intentar fugir, aixecant una pota i caient de l’altra, perdent les forces i acceptant la derrota.
Es va enfonsar en el sofà, arraulida com un gat, i va sentir una punxada de por. I si ella mateixa visqués en la teranyina? I si hagués estat ella mateixa qui l’havia cosida, emportada per la soledat dels dies de reclusió, avorrida del pas inclement d’unes hores buides de qualsevol altra cosa? Es posaria dreta i aniria cap a aquella cantonada, d’un cop de mà desfaria l’escultura, trepitjaria el mosquit i netejaria les restes del crim, impertorbable, i després tornaria a començar. Fila que fila, com una Penèlope, per després tornar a començar. I així hauria passat un altre dia, que no sabia ben bé com s’havia colat en l’habitació l’olor d’absència vella i abandonada.

ens veiem a Madrid i Barcelona

Tell me all the things you would change
I don't pretend to know what you want
when you come around and spin my top
time and again, time and again.
No fire where I lit my spark
I am not afraid of the dark.
Where your words devour my heart
and put me to shame, put me to shame...

When your seven worlds collide
whenever I'm by your side
the dust from a distant sun
will shower over everyone

Still so young to travel so far
old enough to know who you are
wise enough to carry the scars
without any blame, there's no one to blame.
It's easy to forget what you learned
waiting for the thrill to return
feeling your desire burn
and drawn to the flame.

the dust from a distant sun
will shower over everyone

And I'm lying on the table
washed out in a flood
like a Christian fearing vengeance from above

I don't pretend to know what you want
but I offer love...

Seven worlds will collide
whenever I'm by your side
the dust from a distant sun
will shower over everyone.

branques

allargues els braços i em semblen branques
de les quals pengen la nostra casa i tu i jo,
un farcell de cançons abans de dormir
i els acords de la guitarra com les fulles.

floreixen els meus dits quan m’hi penjo,
bressolada entre els mots dels teus llavis
aconsegueixes fer-te tan gran com la nit
per engolir-me i arrecerar-me en els sons.

no deixis de venir a buscar els meus peus,
no deixis que els sons entre la fullaraca,
que els sons entre el cloure dels ulls
facin muda la nit i m’abracis,

cantant, i m’abracis.

l'humor

L’humor t’enganya. Com la gana. Aixeques el dia de bon humor i un mot sobtat, sense cap importància, arrenca un terrabastall d’inquietuds. La inquietud enganya: arriba l’ansietat. La voracitat del que té gana constantment es fomenta en una inquietud imparable, és a dir, en una pluja irremissible de mots que algú li ha penjat a l’esquena i l’han anat foradant. Aleshores, tracta d’omplir-ne els buits sense mastegar. L’humor no retorna fins que no es buida l’inquietud de la llàgrima.

setembre

És un sol que entra de cap per avall, i sembla com si anuncia un setembre que s'ha de marcir, però no vol fer-ho. El calendari oneja amb parsimònia i els dies passen a l'espera d'una intenció de fulla caiguda. De crec-crec. A casa encara envolten els mobles aromes de camins amb automòbil i el capvespre tenyit de llum taronja. Així, d'aquesta manera, a l'aguait, la setmana dóna el tret de sortida. Hi ha amanida i verdures. Tots els colors de la primavera en un pot tancat de vidre, a la vista de tothom.

walking on the spot

propostes aquàtiques

Ja tenim la proposta didàctica de L'aigua, feta per Pilar Puchades.

bon dia

hi ha dies que les coses són com de llençol, però sense arrugar-se, només deixant a l'aire dels nostres besos una lleu flaireta de suavitzant, igual que una papallona fent-nos pessigolles als palmells.

Portem a la bossa "Your song", versió de Rod Stewart.

diàlegs al micalet

Converses literàries entre escriptors i públic:

Marisol González i Teresa Pasqual

DIMECRES, dia 26, a les 19:30 hores al MICALET (Guillem de Castro,73)

tac-tac

L’ensopiment produït per les darreres passes s’anà convertint en un xerric de les dents quan va veure l’hora que era. Les hores, acompanyades pel malestar evident d’un cos malmès, es convertien en xiclets enganxats a les busques d’una mà enorme que la guiava. Però, en realitat, restava sola en aquella habitació de paper pintat i olor d’ametlles, perquè algú torrava en l’estufa de llenya mentre la finestra s’obria de bat a bat. I qui l’obria? Ni tan sols recordava haver tingut mai una finestra, empudegada d’humitat la sola dels mitjons mentre passejava amunt i avall de la sala. La mà era la seva mà, i el silenci queia, solemne, dins d’aquell rellotge que havia perdut els nombres.

peus

Empentava aquell racó de l'habitació per si era capaç de fer-lo fora. Però es mantenia ferm i les arrels li pujaven pels turmells igual que les manetes minúscules dels animals sense nom que s'amaguen sota el llit.

Va abaixar el rostre, per no pensar-hi, i aleshores els remolins del dubte li sacsejaren els cabells sobre l'espatlla. Quin remei, haver de pensar-hi, quines coses que passen, quan de sobte et cau el cap als peus.

el paraigua

en una postal escrivia

camins amunt i avall

i les carreteres engrandien

la distància entre lletres.

quantes coses per dir

que s'havien quedat a la vorera.

i, de sobte, va començar

a ploure molt.

volia que la pluja netegés

tot un seguit de segells

de llocs on no vam anar-hi,

i únicament va arrugar el paper

i es va desdibuixar una tarda.

Portem a la bossa "Le parapluie", versió de Yann Tiersen

passeig d'agost

Llegir Haruki Murakami és esbrinar la complexitat de personalitats que poden amagar els qui ens envolten, des d'una prosa senzilla però farcida d'imatges espectaculars. Darrere d'un sac de frases curtes i prosa dinàmica on els sentiments embolcallen l'acció, sempre acabem descobrint que la soledat és allò que acompanya constantment les persones.

un ram

un ram de palmeres,
per tu,
aixoplugar-te entre les fulles
d'una llar feta de cafè,
rajolins d'oli
i estones de finestra.
un ram de llunes,
per tu,
cobrir-te amb el tel del vespre
vivint entre les cames.
m'encanta el soroll
que deixes a les rajoles
de casa meva.

Comencem una nova vida