un camp amb aigua

Trontolla una pedra. I és perquè hi cau l'aigua.
D'on vénen aquests dolls invisibles al rebedor?
T'he imaginat bufar, amagat rere una cortina,
com un follet màgic amb barret de colors.
Tinc present totes les nits de vent que no puc prémer
la sensació de l'aigua lliscant entre els cabells,
les esgarrifances de la màgia insospitada
d'una sensació d'hostilitat gairebé impossible.
I m'alço de la cadira, descalça, i veig un camp.
Les pedres fonedisses s'ajunten en caminois
que salto entre esquitxos de blavor molt fresca.
Ajeguda a l'herba m'han caigut als palmells oberts
llàgrimes de tulipes grans i blanques, tovetes.
Amb els ulls oberts de frisança torna casa meva,
descorro les cortines amb un deix de misteri
i el detall d'una passa molla em fa cloure els punys.