una dona mirava cap amunt

L'he descrit milers de vegades
inserint l'agulla al cap del nord.
La jaqueteta li cobreix les espatlles
i una olor de l'endemà
amb salses de tremolors vagues,
esperits llunyans, arengades.
S'enreden les algues i meduses,
llaminera la marea baixa
li fa regalimar la sal pels llavis
que no couen les nafres.
Esquitxos de pintura verda
i un desig enteranyitat.
El pintor se la mira, inventa,
i la forma va prenent silenci
darrere de les roques, les muntanyes,
més endarrere, la mar.
Cal dir que fa olor de peix,
i es descusen els botons,
les sandàlies són mal posades.
Quatre cabells al capvespre,
la matinada, la pluja,
l'íntim balanceig.
L'he descrit amb vergonya,
presentiment que ha de venir,
una nit de calor immensa,
peus, peus, peus, peus i una mà.
De ben segur no reconeixeré
la melodia de la canya i el fil,
tot perdent l'esperança
cus un sobtat discurs de no-res.
He descrit el quadre, el trot,
la cresta i el xipotelleig.
Tracen els pinzells,
crec-crec-crec,
perquè s'enfonsa sola, sorra.
He dit que era vella?
I senyorial, i ferma.
L'arrel de l'arbre més alt.

Portem a la bossa "Laura a la ciutat dels sants", llibre de Miquel Llor

que també plovia

...
ha deixat la infantesa penjant d'un fil
i aleshores ha pogut veure que el sol
s'ha tornat una imatge de fotografia
digital.
Les coves amaguen rellotges de corda,
ajunta les cames i abaixa la mirada,
escombra de pestanyes una estança
buida.
Buida buida buida buida buida buida.
Travessen llambordes grises el serrell
d'aquell mes de març que també plovia.

Portem a la bossa la cançó "Undiscovered", de James Morrison.

la ciutat

El que ja no hi és
engruneja la ciutat,
és la meva ciutat,
però sempre torna
a través d'un camí
que zigzagueja pedres,
línies de color blanc
i creua els carrers
si cerca una cintura.
Quan no hi és cauen
espurnes de colònia
sobre les avingudes
com en un got mig buit
amerat de llavis
i records de riures
i riures que s'apaguen
en embussos de trànsit.
L'olor del qui marxa.
L'asfalt humit de tardor.
S'encén un llum de cop
en un pis de sostre alt
perquè algú m'espia
mentre perdo el sentit
-bevent cafè amb llet-
volent que retorni ara
el que ja no hi és
el que no ha existit
el que ho embolcalla tot.
Aconsegueixo un rellotge
un pati interior d'illa
i una pila d'arbres.
Uns vinocles vells
la jaqueta de punt
la lluna sencera de dia.
És la meva ciutat,
la seva esquena,
és la meva ciutat.

un esclat de marbre

Si es queda quieta
un moment
Si es queda quieta
Si les esquerdes es van obrint a través de la pell. Que es panseix, que es panseix.
Si es queda quieta
És capaç de veure una escala
que duu directament als teus cabells.
Si es queda quieta pensa a capbussar-se en un mar d'espines i s'empassa la sal.
I pot veure l'escala
l'escala alta, infinita, estreta
que porta directament als teus dits.
Si es queda quieta
petrificada
no vol fer res més
que quedar-se quieta
Ben quieta
I esperar un sempre
Vist des de dalt de l'escala
el vertigen es converteix
en un esclat de marbre. La tarda és blanca
si es queda quieta


Portem a la bossa "Una habitació pròpia", de la Virginia Wolf

bajo su luz, cogidos de la mano, tú y yo retrocedemos desandando los días hasta que al fin logramos perdernos en la nada

Ja vénen les fulles
a escolar-se entre les hores
a envair l'espai
de les ditades que se t'esborren.
Ja vénen,
cuques de llum guerreres,
nits llargues i verdes,
tendresa tancada
a la mà.
La fressa dels arbres.
El transcórrer del rellotge.
Les meves campanes.
Ja vénen.
I mirant cap amunt
teixint un núvol,
em pregunto
em pregunto,
m'ho pregunto.
Veus tu els fanals?
Escoltes tu els grills?
M'abraces a les nits?
Ja vénen.
I tinc molta por
de quedar-me adormida,
sola.
Olorar-te per sempre.
Ja tornen les veus
i et confesso la matinada,
sencera.

i'll put a spell on you

Portem a la bossa "Strange and beautiful", d'Aqualung.

que avança, que no avança

març març març
d'avançada, omplint de calor, de flors
tot allò que l'any passat era neu
la neu de la serralada
i l'olor d'una casa nova
els camins vora un riu
i la calefacció de les nits.
ara suo, adormilada,
i la remor inconscient del temps
fa que brilli al front
el pensament que s'escapa
que no avança
cap enlloc
la decepció del silenci
la soledat desitjada que fa carreteres
en un tren escoltant una música
que ja no puc sentir

els trens

què fa que aquesta tarda
convertida en matinades eternes
del grinyolar de tantes rodes
i el somicar de tants arbres
i la velocitat
(vull que s'aturi)
i pobles i pobles
cases i cases
que fan que em recargoli
amb angoixa, petitesa
cercant la postura idònia
per poder encendre un llum
llegir un llibre
i que no em facin mal les coses
que no vagin les coses
amunt i avall
entre quilòmetres
dues ciutats
i més de cent vuitanta minuts
per penedir-me'n?













(portem a la bossa la cançó "Les froleuses" de Louis Bertignac i Carla Bruni)

millor junts

aquesta és una poesia per escoltar

inconsistent

i les tenebres
escolant-se
el murmuri tan quet de les nits sota les flassades
i les tenebres, una flor magra
amagades al sostre, cuquetes de llum
incertesa
neguit
prohibicions
el plor trencat
amagats al sostre, estels de pol·len negre
molt negre
inconsistent
aquest anhel
inconsistent
el que va endavant
inconsistent
perquè no hi ha res


(Portem a la bossa "Abrázame", d'Aute)

un detall

on es descús una frase
i on es desgela una cama, en caminar, avall
cap al teu carrer,
i perdo un mot a terra
ajupida a buscar-lo entre fulles
esbrino que al balcó em mires
i han tirat coets
perquè la nit és molt fosca
i ens feia falta un detall



(portem a la bossa "84 Charing Cross Road", de Helen Hanff)

la malaltia

que puja, arrossegant-se, desfent-t'ho tot, anihilant-ho
que puja, i has perdut l'alè, et trobes desprotegida
les nits són de suor pàl·lida, malsons
el fred insuportable dels ossos
el fred insuportable de la calor
que puja, i voldries desfer-te'n a cops de cafè
que puja, caminant amunt i avall, cap per avall, no marxa
sents com et desfàs,
lentament et desfàs,
tampoc no hi ha mans grans i càlides
només la malaltia
i tu

confidencias

sube mi otra parte por mis orejas y busca con fruición y desvelo tres pecas en un cuello transparente que se convierten en seis escalones hacia la boca; se entromete, me absorbe, el ansia en dos labios escondidos que traen una luna muda que con vergüenza no atina a encontrarnos detrás de un cristal empañado y un mundo abierto en una voz que espera tras un cable y el musgo de la lágrima que se queda para siempre atrapada en cuatro ojos que tiran a verde; un sabor, entrecortado, un cruce de playas, algún silencio que por espeso me hizo daño y después ya salimos a nadar entre las comisuras, a hacer una casa en mis zapatos, a añorar el olor de unos pinos a través de kilómetros; he metido una bolsita de arena y tú los colores de un acantilado en esa piel que está en dos lugares pero que nos robamos

esperança

Silenci.

I una pregunta
com una mosca
fent zigazagues
damunt d’una tassa de te.

Vindrà amb el dit nu
completament nu
completament nu
perquè el tanqui
dins del meu palmell?

Baixada de pestanyes.

Caiguda en picat.

(s'acaben de creuar
un camp de roses
un poema
el destí continua jugant als daus)

domingo

Y qué se hace cuando el corazón se rompe, cuando la sangre (desgarrados) llueve por la habitación y transforma las paredes sin cuadros en mejillas que han palidecido. Qué dicen los árboles de esto. Me ven caminar y callan. Y qué se hace cuando pesan las piernas y no hay nadie para recogerlas, exánimes, desechas en tallos de plantas que han sido regadas demasiado. Qué saben los pájaros de todo esto. ¿Quién me mira? No me ven. Estoy aquí. Los pedazos son parches, pecas, miles de pecas que tapan el sol que nunca ha existido.
Sentirse en el agujero profundo de la impotencia. Un bosque enfermo dentro de mi habitación. ¿Alguien sabe por qué me falta el aire? Mis pulmones son de mantequilla y trato de salir corriendo a través de las sábanas. Garras de pájaro que me suben al cielo.
¿Será que me estoy muriendo?
¿Y entonces por qué se siente tanto esta madrugada helada en los párpados cerrados?

(portem a la bossa "Princesas, olvidadas o desconocidas", el regal que més ens ha agradat dels reis)

com es fa per deixar d'estar trist?

Passejant sola a través dels arbres del riu, a les tardes, el sol creixia fins a dalt del cel i arribaven matins grisos vistos des d’una finestra. El terra ple de taques, la música a les orelles. La profunda soledat. La tristor. La buidor. La melangia. Els mots que pugen per les clavegueres i s’enreden en la gola. S’enfonsava el dia, la nit eterna. La manca d’aire. La nit eterna. Passejava sola entre carrers buits a les fosques. No sentia ningú, anava perduda. Ímfima. Ridícula. Una pedra esmicolada.
Per això les decisions no volgudes. La ràbia. El menyspreu. Els ulls encesos, com els fanals, el crit que no s’escolta. Després aquelll buit i un poema:
Se li van buidar els dits
I els ulls se li tornaren fang,
El cos inert
Corrent per un carrer encalçant-te.
I no hi eres.
La porta tancada,
L’esquena recolzada amb força
Sense ganes
Novament
De caure de genolls
Sobre la gespa que s’ha assecat.
Les ferides dels palmells
De tant demanar-te
A cops
Ajuden a tancar els ulls
I respirar olor de volcans.
Un record de besada
I un mot a mig dir
Una tirallonga de les nits secretes
La baixada de les pestanyes
Quan li abraces els cabells
La tendresa
Un no em deixis, si us plau,
El brindis enterrat entre el glaç
De l’hivern enigmàtic
Com es fa per deixar d’estar trist?

no puc

no podria dir-te, per molt que m'ho demanessis, com és que encara sóc aquí. Hi ha uns llavis amagats que encenen fanals, i esclats de volcà en alguna paraula. Necessito les teves mans per passejar.

les mentides que m'has dit

Uns ulls observen. Es mantenen a l’aguait. Però la cambra està a les fosques i ni tan sols deixa espai perquè llisqui el raig de la tarda a través d’una taca d’humitat a les parets.
A les nits, fa voltes i més voltes entre els blens de son que cauen, com una tempesta, fent-se espai a les pestanyes d’uns ulls oberts de bat a bat.
Aleshores s’aixeca i arrossega mitjons sobre les rajoles congelades. Diu en veu alta:
-No tinc res més que la nit que s’escola.
I entre els dits, deixa caure una porció de lluna opaca.
La decepció és tan forta que prem els palmells de les mans contra les orelles per no sentir l’esclat dels núvols bruts dels tubs d’escapament que pugen al cel des de l’exterior.

la planta s'ha curat

la diferència
és l'actitud
no pas un dia
o un any
l'actitud;
la diferència
entre el que puc
i el que vull
a partir d'ara
no arrossego
a partir d'ara
s'acaba el dol
a partir d'ara
com la planta
que no pesava
que es pansia
que no pesava
enfonsada
en la tristesa,
i ara menja
i es fa alta
i torna a crèixer
com la planta;
si m'equivoco
és cosa meva
la meva vida
la visc com vull,
no sóc or
sóc mussol
i el vent
esgarrapa
la visc com vull;
com la planta
ara revifo
i entenc les coses
vull anar
endavant,
si no hi ha lluna
m'invento una nit
i si l'estel
no brilla massa
l'enfonso
en la vànova.
I ja està

tot queda igual

i et penses que menjar el raïm i brindar amb cava farà que, pam!, de cop i volta el món rodi bé
doncs no
continuo amagada dins d'un calaix, la vida encara està bruta i jo continuo amb la soledat a la gola
he de parlar fluixet
no m'agrada l'any que comença perquè és igual que el que s'acaba