sirmione




















he somiat que caminava per uns carrers a la vora de l'aigua. les cases eren del color de les galtes tímides i no en reconeixia el posat. queia el vespre i hi havia vaixells de vela als canals. la gent, a les terrasses, parlava una llengua dolça.


em crida l'atenció que quan els sentits estan a flor de pell i són capaços de reconèixer el més mínim moviment de les coses quotidianes, es desperti el poder de recordar allò que, aparentment, no coneixem. quan he estat jo a Sirmione?

gràcies, Monique, per posar-me sobre la pista d'aquest misteri...

2 caminants:

german ha dit...

és cert! perquè [a] les coses [les hem] s'han d'escoltar en silenci! :) És una descripció realment relaxant...

elisabet ha dit...

gràcies, german! relaxada, relaxada... he d'estar relaxada per la situació, però tinc els nervis pitjor que mai. per sort, quan dormo, somio Sirmione! :D

 

passejant barcelona