en adonar-se que passaven les hores en estranya complaença, va decidir sentir-se menys molsuda i posar-se a caminar. lentament, a desgrat, s'adonà que l'estat ideal era l'anterior, ja que per això en diuen vacances. temible, però, el sentiment de culpabilitat o fins i tot aquella sensació bulímica d'insatisfacció permanent tan colpidorament real.
oh, sí, sí, ja olorava les ones de sal. oh, i tant, ja olorava les oliveres sota el sol. i després, què hi restava? aquell vestit, aquella penombra, les quatre mans, un desig de vida i tot l'estiu per llegir.
jane austen sempre va protestar per haver llegit poc. deia que hi havia dos tipus de persones: les que dediquen el temps a escriure i han de deixar de banda la lectura, i les que llegeixen molt i no tenen temps per escriure.
jo admiro aquelles que no oloren sal ni vinyes. i van fent, i no criden.
estic especialment optimista, hi ha llibres que volen entrar a passejar, deixem que la meva abúlia els permeti fer el ronso encara. després vindrà Itàlia i Barcelona i Calella i la vida des del balcó, a Benicalap.