És que el mar recorda el qui hi camina per damunt?

llegint el bloc Ucronies, m’assabento que dimecres hi va haver un recital de poemes de la Sylvia Plath al Caixa Fòrum, a Barcelona.


















Aquestes coses, d’una banda, m’alegren, perquè baixen les grans escriptores a la terra perquè tothom qui vulgui en pugui gaudir... I de l’altra, tanmateix, em fan sentir una gelosia inexplicable envers aquells qui viuen a la meva ciutat de naixement: jo no hauria pogut anar-hi mai. Ja em vaig perdre actes sobre l'Iris Murdock, la Mercè Rodoreda, etc. per viure a València. Totes les meves escriptores fetitx, i les que encara no he descobert (duc Carson McCullers a la maleta, la podeu conèixer o redescobrir a Versos per a l’amant), passen per davant meu i no s’aturen a la ciutat que m’adopta. València és tan bonica i alhora tan quieta, tan pendent de cometre errors que ja han comès altres ciutats... (em podeu tirar la cavalleria al damunt: estic enfadada, en realitat, amb Barcelona).

Tot això, però, no és res més que una excusa per acomiadar-me com cal, amb un poema de la Sylvia Plath (traduït, com és natural, per la Montserrat Abelló) que s'ha de llegir i rellegir perquè et va prement el cor fins gairebé ennuegar-lo i, quan abaixes la mirada, resulta que tens la boca molt oberta i el pols aturat i aleshores les celles, com uns núvols, cauen en picat i, i, i...

Bones vacances, a la tornada us explicaré si ens hem entès, la Carson McCullers i jo, quin vi de la Toscana és més encisador i quina dolçor fan les havaneres des d’Olot fins a Calella...


Místic

L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.

Sylvia Plath

l'estiu, que tot ho escalfa, ho esclafa

L'estiu passat vaig llegir molts llibres, enfonsada en una mena de lectura compulsiva per apaivagar el dolor i els dubtes. Va ser plàcid però intranquil, sotmesa a uns pensaments aliens en una casa dolça.

Ara, a casa meva, on cada dia hi ha alguna cosa que deixa de funcionar, els milers de plans que esperancen l'horitzó no em deixen llegir gaires ratlles. Què deu fer incompatible ambdues coses? Si hagués de triar, no me'n quedaria cap d'aquests estius, però no puc evitar imaginar-me l'inici d'unes vacances d'acció, movent els peus amunt i avall (imitació actual en tot un seguit de piscines alliberadores de malignitats).

M'estic cuidant en un nivell diferent. Trobo a faltar els llibres, i els acumulo per al moment de tornar a llegir i escriure. Sóc una dona que ha deixat la lletra perquè mira endins i busca, a veure si finalment passa. Ara ha deixat de passar, però m'he tornat a ficar a les entranyes i allà hi ha el meu espai: són paraules orals que m'explico a mi mateixa, i van fent clots difícils d'atansar.

M'he deslliurat dels pesos, i sé que al setembre tot tornarà a ser com abans. Ja m'agrada, ja, i, tanmateix, els dies són d'una tendresa espectacular.

Com un ocell que, arraulit, gaudeix de la brisa que s'escola pel balcó, miro els núvols estripats a la finestra i faig un sospir, romàntic.

la nit del fardatxo blau

una decisió presa fa tres anys va suposar que s'esborrés completament la vida que portava i que comencés de zero, sense saber, sense esperar. enfonsada en un fang molt i molt enganxifós (que feia esgarrifances, sí senyora!), un bon dia va començar a canviar palplantada al davant d'una taula de despatx amb una personeta que semblava tan i tan neta, que era impossible que no tingués mitjans per posar solució a moltes errades.

i ella, que tenia un món enorme d'arbres i colors i música, em va enllaçar també amb ella, i el fang es va començar a fondre i va deixar pas al blanc trencat d'una casa nova i tot d'il·lusions que ja no tenen res a veure amb el passat de les llàgrimes.

no és del tot cert que un nou amor te'n faci oblidar un altre. la realitat és que en la vida coneixes grans amigues: amigues amb qui pots riure fins a sentir un dolor infinit, cridar fins a trobar el camí de tornada, plorar fins a entendre que la música és un remei deliciós... l'amistat apareix darrere de qualsevol trucada, en un carrer de ciutat, en una platja folrada d'algues.

jo sóc molt afortunada. les tinc a elles.

per molts anys, reina!

Wait a minute baby...
Stay with me awhile
Said youd give me light
But you never told be about the fire

Drowning in the sea of love
Where everyone would love to drown
And now its gone
It doesnt matter anymore
When you build your house
Call me home

And he was just like a great dark wing
Within the wings of a storm
I think I had met my match -- he was singing
And undoing the laces
Undoing the laces

Drowning in the sea of love
Where everyone would love to drown
And now its gone
It doesnt matter anymore
When you build your house
Call me home

Hold on
The night is coming and the starling flew for days
Id stay home at night all the time
Id go anywhere, anywhere
Ask me and Im there because I care

Sara, youre the poet in my heart
Never change, never stop
And now its gone
It doesnt matter what for
When you build your house
Ill come by

Drowning in the sea of love
Where everyone would love to drown
And now its gone
It doesnt matter anymore
When you build your house
Call me home

All I ever wanted
Was to know that you were dreaming
(theres a heartbeat
And it never really died)

abandoned as a summer cat

i dic jo:

aguaitava des d'un racó, inquieta.
el sol entrava i sortia dels núvols,
feia capcinades amb el cel,
enganyava les velles.
ja feia olor de mar
i era aleshores quan la inquietud,
transformada en passes,
convertia la cortina
en tot un para-sol de peixets.


i diu Josep Pla:

Prenc el cafè. No puc separar els ulls de la finestra. La brutalitat del vent del mar és fascinant. Les escates lluents de l'aigua m'arriben a enlluernar. M'acosto, abrigat, a la finestra. La platja és deserta. Pels carrers no passa ni una ànima. A la sorra d'or fos, les embarcacions pintades de verd poma o de vermell amb una franja de color de quitrà, tenen un aspecte misèrrim, inconsistent, desmanegat. Torno al llit tremolant. L'escalforeta em torna lentament. Penso que es deu estar bé a redós del vent, al sol. És el temps que es dauren les taronges i els ametllers treuen els primers rosats de coral. Els redossos són plens de gats de panxa al sol que s'estiren les potes amb un ull mig aclucat. Sempre hi ha algun gatet que juga amb l'ombra de la seva cua o amb una ploma errant. Penso també que en dies així és quan és més bona la sopa de rap, amb una torrada, una cullerada d'oli i vi de Llançà. Penso en moltes altres coses... Poca estona, però. La finestra m'atreu, fascinant.

(sisplau, no abandoneu els animals, ni a l'estiu, ni mai!)

bakaikua

en adonar-se que passaven les hores en estranya complaença, va decidir sentir-se menys molsuda i posar-se a caminar. lentament, a desgrat, s'adonà que l'estat ideal era l'anterior, ja que per això en diuen vacances. temible, però, el sentiment de culpabilitat o fins i tot aquella sensació bulímica d'insatisfacció permanent tan colpidorament real.

oh, sí, sí, ja olorava les ones de sal. oh, i tant, ja olorava les oliveres sota el sol. i després, què hi restava? aquell vestit, aquella penombra, les quatre mans, un desig de vida i tot l'estiu per llegir.

jane austen sempre va protestar per haver llegit poc. deia que hi havia dos tipus de persones: les que dediquen el temps a escriure i han de deixar de banda la lectura, i les que llegeixen molt i no tenen temps per escriure.

jo admiro aquelles que no oloren sal ni vinyes. i van fent, i no criden.

estic especialment optimista, hi ha llibres que volen entrar a passejar, deixem que la meva abúlia els permeti fer el ronso encara. després vindrà Itàlia i Barcelona i Calella i la vida des del balcó, a Benicalap.

coses que deixem d'escoltar

avui pensava que hi ha llocs als quals mai tornaré. aleshores, he intentat escoltar lletres que abans em feien plorar. i, ja està. tinc melmelada d'albercocs a la nevera i poca paciència a dins. no serà ara, ni el mes vinent. amagaré el cap al teu jersei i entendré passar les notes d'un piano entre vestits de boletes bordeus.
després, les paraules ja no ens sortiran de la boca i li cedirem la casa a una altra melodia. però recordo el cotxe, el paisatge, el vi, el fred punyent i un llangardaix del desert.
no hauria dit mai que jo seria eme.

un cafè amb el larsson

No, no es tracta de sessions d'espiritisme. Es tracta de posar en comú el que hem estat fent l'Anna i jo als comentaris de fa dues entrades d'aquest bloc: parlar com unes descosides i fer suposicions sobre els tres llibres d'Stieg Larsson.
Una amiga ha obert un grup al facebook per tal de poder-ho fer amb més amplitud i tranquil·litat, però això de les xarxes socials no sé gaire bé com va.
De manera que, si a algú li interessa afegir-se al cafè amb el Larsson pel facebook, que m'ho digui i ja ho gestionarem.

precisament avui, 32

coincidències de la vida, situacions boniques.
l'any passat, a Roma, aquest, treurem el nas (només) per anar a sopar. :D

Em vaig veure les mans plenes de nit

De vegades la vida consisteix
a tenir bona sort o malaurança.
Escollir el mot just, l’hora rotunda
de l’adéu o l’esglai de retrobar-se
en la claror que, avesada, espera.

De vegades la vida consisteix
a reprimir la por o proclamar-la.

Maria Josep Escrivà