lo de antes lo de siempre lo de ahora todo junto me hace delirar

hi ha tres moments especialment tristos.
però avui me n'ha vingut un al cap.
aquell viatge en tren. un home gras. molt gras. anem molt justos al vagó turista. l'euromed avança. sé que tornava a valència. era aleshores. quan estava aprenent a viatjar sola. l'home duia una bossa. penso que del happy books. on devia anar? vull dir, qui l'esperava? va trucar per telèfon a algú. no vaig voler escoltar. després, a poc a poc, va treure un llibre petit de la bossa. un llibre molt petit, d'aquells que no serveixen absolutament per res. "frases para ser feliz". i el va estar fullejant una llarga estona. jo me'n vaig anar al bany a plorar perquè em va fer molta pena.



3 caminants:

Anònim ha dit...

ÀNIMA EN PENA

Dur deu ser per algú
que no en té. Que diguin
que sembla una ànima
vagant. Coses pitjors,
lamentables, n´hi ha,
però no veig de cap
manera on ni com
poden esdevenir
ni quins fondos motius
les poden generar.

L´ILLA DEL TRESOR, Pep Rosanes-Creus

german ha dit...

hola Elisabet; m'he endut una molt agradable sorpresa en vindre-me'n per ací i comprovar que tornes a escriure (no ho havia fet des que anunciares que baixaves a una fonda).

la tristor és un tel de boira negra molt capritxós... probablement no l'esperava ningú o potser sí... i, en el fons, només és el problema de la solitud pròpia [aquell darrer espai no sempre ens trobem sols] projectada en qui ens envolta. M'he emocionat.

- gràcies per tornar! ;)

elisabet ha dit...

hola german! rebenvingut! ha estat molt emocionant retrobar-vos a tots, és com "tornar a casa". gràcies a tu per tornar!

sobre la pena del post, ho has dit perfectament! Ella té pena per Ella mateixa, reflectida en l'home gras que no cap al seient i que fulleja frases per ser feliç.

gràcies també a tu, anònim! però, jo em pregunto, per què no us inventeu un nom, un nom de mentida? sigueu anònims però "que us pugui anomenar"!

 

passejant barcelona