al balcó

la compassió
d'una mà erma sota la terra,
entrellucant espais d'infinit
en un llençol rebregat.
Cau el sol quan me n'adono
de copsada
que alguna cosa ha de passar.
quina melangia
tan insípida
que s'escola a través de l'aire
mentre estenc els cabells,
diria que són algues,
cap per avall
i penso que de vegades
més valdria dir no
no no no
i continuar recorrent muntanyes
la platja olora a tu
encara que aquests balcons
no els hem vist de dia.