les òlibes i les xafarderies

gràcies, Imma.

La nit, ahir, portava dues llunes:
La del cel i la meva, cap de bona.
"Assenyalem el temps", vaig pensar jo
i era veritat.
Amb eufòria evident
avui l'home del temps prediu tempestes.

Pilar Cabot

l'orgull (i la fam)

hi ha autors que desprenen una aroma d'orgull que m'atreu a ells amb curiositat evident.

feia temps que no llegia Murakami, un dels meus escriptors preferits. After dark m'ha agradat. És Murakami, no hi ha discussió, però és un Murakami fluix, desinflat, sense novetats i "molt pel damunt". Algú hauria de deixar de dir-li allò que els seus llibres són com pel·lis de cine. I és que After dark ha vingut ràpidament com unes postres després d'El palacio de la luna, de Paul Auster, que va ser un tiberi de campionat. I les postres, quan has menjat molt i bé, l'únic que provoquen són digestions pesades.
Paul Auster també té blufs. El més curiós és que són blufs intermitents, aleshores sempre desemboliques un llibre seu pensant que potser, com els pebrots del piquillo, és el que pica. Amb Murakami ha passat que va dir tot el que havia de dir, i ara només repeteix, i amb forma de suís sense nata, el mateix. El mateix ja ens el sabem. Què més en pots treure, d'això? Un llibre que passa però que s'oblida.
I mentre trec la pols del proper àpat, una Irène Némirovsky sortideta del forn, reflexiono tímidament sobre l'Eri Asai, un dels personatges del llibre de Murakami: una noia que decideix dormir i es passa el temps complint aquesta decisió. I no sé com, salto de l'orgull evident de l'autor a l'orgull imprecís de l'Eri i em pregunto, i si jo decidís dormir?
Com puc afrontar tot el que ha de venir amb un coltell en l'obscuritat?
I el meu orgull és el que fa, mà en maluc i barbeta alçada, que cada nit llegeixi en silenci, cada dia treballi en silenci, cada migdia faci dieta en silenci, nedi en silenci, escrigui en silenci, respiri en silenci... el meu orgull és el que em manté dempeus en la son de la meva malaltia insuportable.

I per això, les nits d'insomni, són per devorar les lletres que omplen l'intestí buit.

que demà tot continuï bé, sisplau

només alçar les parpelles, el primer gest és al maluc. mentre s'espolsa la son, l'únic que li preocupa és si sent dolor. afina tots els sentits. no respira ni una mosca. potser un cotxe que passa sis pisos avall. el barri està tranquil i fa olor de matinada. gràcies, avui tampoc fa gaire mal.

Kistner, l'any 1975, va descriure el perfil psicològic de la dona amb endometriosi com a angoixada, intel·ligent, hiperactiva, egocèntrica i proteccionista. Vés a saber en què es basava aquest bon home.

i una pluja de calor invisible

per fi!, xisclen les cames, ens hem desfet de les maleïdes mitges!

anahata

Sent la buidor en ella mateixa
manifestada en un coltell
inalterable
damunt del pit
davall del ventre.
Tanca el bec l’ocell
i implosionen els silencis.
Amb les mans ofertes
sobre un llençol de plomes
li han insistit en el vol
i es desploma com una paraula
que algú ha sentit
però no ha entès.
Tinc mig cos enfonsat al fang,
demana.
I mentre l’energia s’esgota
la copa vessa en un altre lloc.
Damunt del palmell,
només resta el desig incomplert.

els galls

Mal día... dolores terribles, etcétera, y debilidad. No pude hacer nada. La debilidad no era sólo física. Debo curar mi Yo antes de poder sanar... He de hacerlo sola y ahora mismo. Es la raíz de mi incapacidad de mejorar. No controlo mi mente. He aquí la gentil alondra harta de descanso, qué insoportable sería morir, dejar recortes, fragmentos, nada verdadero terminado.
(...)
Mi vecino de habitación tiene la misma queja. Cuando por la noche me despierto, lo oigo darse vueltas. Y entonces tose. Sigue en silencio y toso yo. Y él vuelve a toser. Y así sigue largo rato. Hasta que me da la sensación de que somos como dos gallos llamándose uno al otro en un falso amanecer.

Katherine Mansfield (diari)

a woman like me, so irresponsible

A una casa de rosa no te acerques...

a una casa de rosa no te acerques
demasiado, que estragos de una brisa
o el rocío inundándola -una gota-
abatirán su muro, amedrentado.

Y atar no intentes a la mariposa,
ni escalar setos del arrobamiento.
Hallar descanso en lo inseguro
está en el mismo ser de la alegría.

Emily Dickinson