preaniversari

aquest és un any en què sembla que les coses que s'esperen són portadores de corbs negres. t'entren unes ganes irreprimibles de no esperar-les. tot allò lluent i desitjat és una trampa en si mateix cap a la caiguda més funesta. em desperto d'un malson amb les barres premudes i els ulls esbatanats ―oh, mare meva, quina sensació de final a l'estómac i aquest dolor tan insuportable al fetge. on podria subjectar-me?
tinc ganes de dimarts i alhora no tinc ganes de dimarts.
per això voldria posar-me una capa inventada, abaixar el cap i comptar les rajoles (m'encanta mirar rajoles als carrers de la infantesa: n'hi ha de xocolata blanca), fer saltets discrets i
que arribi el vespre sense massa esgarrifances.
de cap a la piscina, em despullaré de malastrugança
i dispararé a la tristesa amb purpurina blanca.