els núvols

Estirada al sofà, ella es preguntava per què hi ha gent que s’entesta a caçar núvols.
–Quina bestiesa.
Podia veure les puntes dels dits i eren com muntanyes amb els cims mal retallats: una serralada tova.
Després, s’enroscava com un gat i es dedicava a no fer res.
Ell, com sempre, arribava a la mateixa hora i feia el seu ritual. Polit. Evident. Li apartava a un costat les cames i s’asseia al sofà, ben recte, i engegava la tele.
–Per què creus que la gent caça núvols?
–No ho sé.
–Deu ser, potser, perquè com que ja ho tenim tot a l’abast...
–No comencis...
–Com que ho tenim tot a l’abast, sempre volem allò inabastable.
–I això a què ve, ara?
La pregunta no anava acompanyada d’una mirada. Ella esperava una mirada.
–A tu t’agraden els núvols?
–No gaire –ell responia per compromís, perquè estava massa capficat a descansar després d’un dia ple de daltabaixos.
–Jo trobo que són interessants. Són com...
–Sisplau, deixa-ho estar.
–Són com tots els pensaments que no es poden complir. Saps què vull dir? Les bafarades dels còmics quan algú està pensant tenen forma de núvol.
–De debò, no tinc ganes d’escoltar-ho.
–Aleshores, els pensaments es condensen i fan núvols. Alguns són bonics i fan formes: són desitjos similars. D’altres, són terribles i plouen. N’hi ha de bruts, de dispersos, de...
Ell es va posar dret, va encendre una cigarreta i va obrir la finestra per a fumar-hi, abocat, mirant el carrer.
–No t’entenc. I jo...
–Mira.
–Què?
–El cel. El cel s’ha fet vermell.