un llibre en un prestatge

no està amagat, tampoc a la vista. Porta un punt de llibre molt al començament: recordo que no em feia el pes. Té una dedicatòria. Fa més de tres anys i mig d'allò. Patapam. Galtada. Tot i que, ho reconec, sóc molt sincera: la meva pell ja no reacciona de la mateixa manera. Ja no ho puc recordar a dins. Hi és i sempre hi serà. La sensació de l'abisme. La bola de vidre amb mi a dins que algú va posar cap per avall, plens els meus pulmons de neu artificial.
I ara, de sobte, aquest llibre.
Suposo que no és por, el que sento. Entenc que és una defensa inconscient davant de les decisions que es prenen amb valentia. La valentia, en aquesta vida, acostuma a anar acompanyada de patapams i galtades. Al final, però, hi ha una recompensa. No a tothom li val aquesta recompensa. No tothom és capaç d'entendre la recompensa.
La recompensa no són focs artificials, no són aplaudiments, no són admiracions, no són nits profundes. La recompensa és un somriure de solitud. L'orgull d'una mateixa en mirar-se les sabates. El silenci tranquil del batec de la tarda. Casa meva. L'ansietat a la boca de l'estómac. La frustració. Els bucles infinits. La persiana abaixada. En definitiva, la vida.
I és així. Aquest llibre porta un enigma per desxifrar: si no hagués decidit viure d'acord amb mi mateixa, segurament no hauria existit dins d'aquest prestatge. Però, aleshores, seria una nina més, petita, de joguina, esclafada dins del maleter d'un cotxe que no és el seu.
Seré capaç de llegir-lo, finalment? Amb quantes gambades podria jo anar escapant de les trampes del destí...



5 caminants:

Unknown ha dit...

Hi ha llibres que es millor deixar-los al prestatge :)

Marga ha dit...

Però sempre arriba el moment aquest en què pots agafar-los de nou i veus, amb una mica de pena i una mica d'alleujament, que ja no et fan el mateix efecte.

elisabet ha dit...

Finalment vaig aconseguir treure'l del prestatge i portar-lo a la bossa, disposadíssima a llegir-lo. I no ho pogut, però ara ja és una qüestió "temporal": no toca, aquest llibre. L'he deixat en una altra prestatgeria en una altra ciutat. Hi ha coses en la vida que equivoquen el moment i ja mai ens hi fan coincidir... :)

Anònim ha dit...

Jo he acabat amb l'escarbat...i ara intento continuar amb El mar... Hi ha un llibre per a un moment? Quin és el teu llibre "secret"?. Penso que sé de quina època parles...pot ser coincideix amb un vestit verd mai estrenat? Recordo aquella època...Un petó
Pepa

elisabet ha dit...

Mala època per totes dues. Però hem seguit endavant i les coses no han anat tan malament, oi? ;)
Deixa córrer El mar, el mar... Regala'l. Hi ha llibres que no són per a una, que cal que trobin "la seva persona". Saps que a mi m'encanta Iris Murdoch, però cadascú és d'una manera. Deixa'l lliure! Canvia'l pels contes gòtics de l'Elizabeth Gaskell. muà

 

passejant barcelona