lisbeth i éowyn

Ja fa uns mesos que vaig posar punt i final a la trilogia cinematogràfica sobre els llibres del Larsson. La passió amb què he viscut tant els llibres com l'adaptació al cinema pot ser similar a la que vaig sentir quan era nena amb Tolkien i, posteriorment, amb les tres pel·lícules de Peter Jackson. Diuen que per això ja no m'agrada veure altres films sobre mons fantàstics. La Terra Mitjana ho omple tot, no cal res més. Per què creure's els mons, així barrejats i sense criteri, de Laura Gallego, de Margaret Weis, de Michael Ende, de J.K. Rowling...?

Per a mi, als 11 anys, estava clar: hi havia una Terra Mitjana i punt. Tolkien va aconseguir fer realitat un altre món absolutament creïble i versemblant, basat en el pilar que sustenta tota la seva història: la lingüística. La Terra Mitjana té diferents individus amb diferents idiomes. I aquests idiomes evolucionen, retrocedeixen, es barregen. La lingüística de la Terra Mitjana és la base de la meva fe en aquesta fantasia. La història de la llengua del món de Tolkien és una obra d'art.

En contra de totes les previsions, i sense parlar d'un autor brillant, Larsson ha resultat ser una mena de Tolkien de la novel·la negra per mi. I el pilar en què sustento la meva creença ara es una dona: es diu Lisbeth Salander. La capacitat que ha tingut Larsson per carregar-se d'una manotada els tòpics de la-dona-que-acompanya-l'heroi o l'heroïna-feta-perquè-la-jolie-la-interpreti són la base fonamental de l'èxit d'aquests llibres.

Com s'ho ha fet? Relatant de manera brillant i sense massa floritura la pèrdua de la capacitat de la protagonista d'expressar "cap a fora" per culpa dels seus traumes. Com es podia relatar millor la riquesa del món interior femení sense caure en els tòpics romàntics i bleda? Lisbeth Salander és totes les dones intel·ligents que han estat menystingudes dins d'un món occidental que es considerava tan avançat i tan correcte, tan tolerant i tan innovador, i que no ho és pas, encara no en la mida justa, amb el sexe femení. Segurament hem fet passes endavant d'ençà les nostres àvies, però no podem oblidar que continuem vivint en un escenari fonamentalment dirigit per homes. I hi ha moltes Lisbeth Salander que cobren un sou més baix, que són valorades pel cul ben posat, que no tenen l'oportunitat de mostrar els seus coneixements, que es veuen relegades al paper de mares treballadores (allò que tothom coneix per superwoman i que no és res més que un eufemisme de presonera moderna)...

A ningú hauria de deixar indiferent aquesta dona. D'alguna manera, totes hem trobat una part de nosaltres mateixes en algun dels tatuatges de la Lisbeth. Amb la mateixa intensitat que llegíem el "Jo no sóc un home!" que li engaltava l'Éowyn de Tolkien al Nazgul, i que ens va fer remoure per dins una mena de Gea intemporal que encara resta amagada, qui no se sent metafòricament representada per una dona petitona que ressuscita del fons del fang per superar les seves pors?

Els llibres de Larsson són una crida d'auxili en favor de les dones escrita en llenguatge planer i entenedor, de la mateixa manera que el món de Tolkien era un tractat de filologia que va provocar que moltes persones volguéssim apuntar-nos a estudiar lletres pures.

6 caminants:

Anònim ha dit...

Hola,
em sembla un apunt professional del tema. He de dir que tan sols he vist la primera pel.lícula, però la personalitat de la Lisbeth em va semblar ben dibuixat, un bon model.
Imma

Monique LaMer ha dit...

Encara que com a tu la trilogia de Larsson també m´ha agradat molt, sóc membre d´eixa inmensa minoria que mai ha pogut llegir sencer El senyor dels Anells, i això que sí he llegit El hobbit...ho vaig tornar a intentar després de vore les pel.licules pero no hi ha manera, amb gran esforç he llegit només el primer llibre. Pel contrari si he llegit els llibres de J.K. Rowling, primer per curiositat (vaig sentir el comentari d´una xiqueta) i després perquè volia saber com aconseguia resoldre el trencaclosques, i he de dir que el resultat final em va agradar molt i em va satisfer com a lectora, que no com a fan, que no ho he segut.
Sempre m´he preguntat com s´ho va fer Stieg Larson per retratar tan bé a una dona com la Lisbeth, en eixes profunditats tan terribles, i fer-la creible; comences llegint la història de Blomkvist i prompte de qui vols saber-ho tot és d´eixa dona plena de grafittis corporals...Lisbeth amaga la seua història als lectors, mentre que normalment uno ho sap tot de la protagonista perquè l´autor s´encarrega de contar-ho, per aixó no pots parar de llegir; no són obres mestres, tenen els seus defectes, però feia temps que uns llibres no m´atrapaven tant.

elisabet ha dit...

Imma, la primera pel·lícula segurament és la que té més gràcia, després imagino que les han "acabat de pressa" per la demanda mediàtica i tal... :)

Monique, hi ha molta més gent de la que t'imagines que no ha pogut acabar-lo... No passa res, hi ha llibres per tot el món, cadascú tria el que li agrada! A mi, per exemple, Harry Potter m'avorreix mortalment. Però repeteixo: crec que igual que hi ha molts tipus de persones, hi ha molts tipus de llibres. I superar el capítol de la festa de Bilbo és tan lloable com superar el primer capítol del vaixell de Larsson, huashuas... :))

Sobre el Larsson, saps que m'agrada molt, tot i que estem d'acord en el fet que no es tracta de cap obra mestra, encara que li pega unes bones patadetes a l'insofrible Codi da Vinci (només cal comparar les dues protagonistes femenines!). A mi em crida l'atenció, a banda d'haver aconseguit posar de moda una heroïna diferent, com és capaç d'usar un llenguatge planer, de frases curtes i vocabulari força repetitiu, d'una forma tan encertada i divertida. I quina precisió en les dates i a l'hora de lligar els temes. Un bon periodista, sí senyor.

L'Espolsada llibres ha dit...

Caram, a veure si me'ls acabaré llegint només per la descripció que n'has fet de la Salander...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jo tampoc puc amb Tolkien. I no he anat a veure les pel·lis. Horror mortal només de pensar-ho.
En canvi, "La història interminable" i el món de Fantasia i de Bastian Baltasar Bux em sembla sublim.
Ja saps la meva opinió sobre la Salander. Chapeau!
Valoro molt el teu article. Però no perdem el món de vista (i t'ho diu la del bloc dels negrots): la trilogia de Larsson és novel·la negra i prou. Malgrat tots aquells tòpics que destrueix i malgrat la delicadesa que mostra entorn de la figura femenina.
Ara bé, tot i que "El Codi de Vinci" em va fer desconnectar del món en un moment molt dolorós de la meva vida, no es poden comparar. El Codi és absolutament infumable.
Bona nit a tothom.

elisabet ha dit...

Hola Anna! Tenia pendent el teu comentari des de feia mooolts dies!
Això de Tolkien ho entenc. Jo no sé si hauria pogut amb ell si no hagués arribat a les meves mans quan era una nena que s'avorria molt, que sempre estava malalta al llit i que necessitava matar les hores. Va ser Tolkien i podria haver estat qualsevol altre, però, en el meu cas, va marcar un camí molt clar en la meva vida. Les pel·lícules ja van arribar en l'edat adulta i ho van fer acompanyades de dos components terrorífics per a una fan: "compliran les meves expectatives?" i "què passarà ara que això que és meu passa a formar part de tothom?". En fi, obsessions...

Sobre el Larsson, hi estic d'acord. És una novel·la negra fàcil de llegir que ha anat molt bé gràcies al boca-orella. Però sí que t'he de dir que no penso que sigui gratuït que trenqui tòpics o que sigui la figura femenina l'única amb dos dits de seny en tot el llibre. De tota manera, no en farem pas un tractat de feminisme actual, oi?
Petons, negrota!!!

 

passejant barcelona