de vegades, quan tinc dolor, camino quilòmetres


i omplo els mapes de carrers buits
de petites passes d'un peu trenta-sis,
però a velocitats incompreses,
com pot ser? diu que està malalta.
senyores, senyors,
quinze dies sense somiar
quinze dies sense respirar
quinze dies a peu dret
caminant món enllà.
la dona que carrega mapes
prem amb força els malucs:
no m'aturaré,
caure a terra, dolor, dolor, dolor,
vaig de genolls.
però no m'aturo
em segueixen les branques
les mànigues
els passos de vianants
un semàfor en groc
l'olor del riu buit
un paper sense llençar
una formiga de cap vermell.
em segueixen les paraules
i camino, camino
senyores, senyors
com que no sento l'interior
he decidit ser volàtil,
tancar els ulls.
demanar perdó
de vegades, quan tinc dolor,
camino quilòmetres.
sé que al final, no sé a on,
un dia m'aturo i la vida torna a començar.
com pot ser? torno a ser jo cada nou cicle.


el mes de març està dedicat a l'endometriosi, una malaltia incapacitant i poc coneguda. Aquest any, pel dia de la dona, m'ha semblat que era una bona oportunitat dedicar-li uns minuts. gràcies


7 caminants:

Monique LaMer ha dit...

Veig que no sóc l´única que camina depressa per deixar el dolor enrrere....recorda, estic dispossada a caminar en círculs, però també m´agrada caminar per línies rectes infinites....

elisabet ha dit...

hehehe! quan tinc dolors, caminar de pressa és pràcticament impossible... però necessito caminar, és com millor se suporta el dolor: asseguda, estirada, és un suplici. caminar, encara que sigui a tortuga per hora, m'alleuja, em fa sentir útil.

Anònim ha dit...

Passejant he anat a parar al blog de Vicenç Llorca

Quadern blau, a l´apunt La bellesa de l´obra de la Carson McCullers.

I recomanar els contes

ESPIRAL. Manuel Baixauli

Imma

german ha dit...

al dolor només el podem marejar, mai deixar enrere. Em sume a la dedicatòria que has fet. Salut!

elisabet ha dit...

Imma, com sempre, moltes gràcies per anar creant camins curts entre blocs i temes. Si algú vol llegir el que pensa Vicenç Llorca de la magnífica Carson McCullers, l'enllaç és aquest:
http://vllorca.cultura21.cat/default.asp?id=536

I sobre Baixauli, què puc dir, és un dels millors escriptors que hi ha actualment en el nostre país. Vaig tindre la fortuna de conèixer-lo personalment fa dos anys, a Barcelona, i és una persona molt acollidora. No coneixia els seus contes, però amb un títol com Espiral, no hi ha dubte que els llegiré (tinc debilitat per les espirals, què hi hem de fer!).

German, tens tota la raó. Afortunadament, de vegades es mareja tant que aconsegueixes treure-te'l del damunt, encara que sigui una petita temporada. Gràcies per passar per casa!

L'Espolsada llibres ha dit...

Ja saps que no tinc paraules pq sense t'entenc perfectament.

elisabet ha dit...

Som dones fortes! :)

 

passejant barcelona