la meva heroïna


Avui finalitza el congrés més romàntic del món, del qual aquest bloc ha format part durant el cap de setmana. I també arriba al final la votació sobre la novel·la de Jane Austen que més agrada als lectors i lectores del depasseig. Com era d'esperar, ha guanyat Pride and prejudice. Però hi ha hagut sorpreses rellevants, almenys per mi, perquè Mansfield Park no ha rebut ni un sol vot. També hi ha opcions que no em sorprenen: Sense and sensibility ha quedat segona, molt a prop de la primera, i força lluny de les altres. Al meu parer, és gràcies al fet que la meva generació, en la majoria, va conèixer aquesta novel·la per la magnífica pel·lícula d'Ang Lee, protagonitzada per Emma Thomson (Elinor), Kate Winslet (Marianne) i Hugh Grant (Edward Ferrars).
Personalment, la meva novel·la preferida és Pride and prejudice, perquè trobo que és un treball literari perfecte. He de confessar, de tota manera, que Sense and... és una de les que més m'agrada, o de les que més em va fer gaudir quan la llegia, i que Emma m'encanta perquè el personatge principal és una dona deliciosa. Gràcies a una relectura de Persuasion, també m'estic adonant que la darrera novel·la de la Jane Austen està d'absoluta actualitat pel tema que tracta i que és molt recomanable. I, al meu parer, tot i que sé que no tothom hi està a favor, la més fluixa és Mansfield Park. Tinc la teoria que, com que la vaig llegir la darrera, una protagonista com la Fanny Price se'm va fer massa pusil·lànime i feble, en comparació amb totes les altres. Fins i tot amb la Catherine Morland, heroïna del primer llibre que va publicar, Northanger Abbey, que no és res més que una noia ingènua enamorada de les novel·les gòtiques que surt al món real per a topar-hi de nassos, vaig gaudir molt més: la Catherine, tot i la seva inexperiència amb les persones de carn i ossos, és una noia de caràcter fort.
Hi ha opinions per donar i per vendre, però el que és evident és que cal llegir, almenys un cop a la vida, alguna de les novel·les de la Jane Austen. Una bona amiga em va descobrir una col·lecció que imita les llibretes moleskine de totes les novel·les de l'autora. Un dissabte a Barcelona em vaig apropar a la Casa del llibre i, mentre sonaven els germans Finn a la ràdio, i com si fos per art de màgia, van caure a les meves mans dues joies: Emma i Northanger Abbey. La col·lecció, il·lustrada per Hugh Thomson (gràcies, Carme!) i amb una bona introducció tant de la novel·la i els seus personatges, com de l'època en la qual va viure l'escriptora, és una autèntica joia de col·leccionista.
El fet que fossin precisament aquestes dues novel·les i no cap altra les que quedessin a la venda en la llibreria (i les últimes, si en voleu alguna les haureu d'encarregar a la pàgina adjunta a la il·lustració), va ser un senyal delicadament adornat per la cançó dels meus músics preferits. Va ser la meva amiga Carme qui em va descobrir la Jane Austen. I, jugant, va ser ella qui em va dir que si havia de ser una heroïna de les seves novel·les, m'anava força bé la Catherine Morland. He de dir que després de llegir Northanger Abbey no hi vaig estar gaire d'acord: una heroïna menor, a qui prenen el pèl i que no té una força com la d'Emma, per exemple, que és la seva heroïna. Amb el temps, però, he estat conscient que jo mateixa, als disset anys, i moltes de les lectores del bloc o d'altres blocs a aquesta edat o cap avall, som Catherines Morland que hem viscut amerades de llibres i que esperem viure la vida entre línies d'una novel·la. Jo m'he creuat molts cops amb Isabellas i Johns Thorpes i he estat incapaç d'adonar-me'n. No és la pròpia Catherine una mena de Quixot de l'època victoriana?
I vosaltres? Teniu una heroïna preferida? Una que admireu, que us agradi perquè sí o amb qui us sentiu identificats. Doncs voteu-la.



7 caminants:

emma ha dit...

reivindico mansfield park!

trobo que és la més complexa de les novel·les austen i, també, la més difícil de païr, sobre tot, ara al segle XIX. no explico més perquè l'espatllaria a la gent que no l'ha llegida.

tot i això, would you dance dear emma?

emma forever!

Monique LaMer ha dit...

Jo, ja saps, sóc pro-Persuasion. També m´agrada molt Sense and...y Pride... però em quede en Anne Elliot. Ara bé, si de he dir una heroïna de Austen en la que m´he sentit identificada, eixa és Elinor, sense dubte. I ho sent per la Emma de veritat, però la seua bessona de paper és la que menys m´agrada (encara no he llegit Mansfield Park, a lo millor després de conèixer Fanny Price camvie d´opinió). Mentre que Lizzy, Elinor i Anne em semblen dones en trellat, a la Emma la trobe massa frívola...i ja sé que estem parlant d´elles, però jo em quede en el capità Wentworth y el senyor Knightley...Darcy m´agrada però és un orgullós...
Tens raó en aixó que dius de que moltes lectores del Depasseig, al 17 anys, "hem viscut amerades de llibres i esperem viure la vida entre les línies d´una novel.la", segurament és per aixó que estes novel.les ens arriven tant; lo bó és que al crèixer, les tornem a llegir i ens aporten coses noves. Però per molt que m´agrade Persuasió, la meua serà sempre Jane Eyre.
Gràcies per lo que dius del Congrés. Continue la recerca de la edició "Moleskine" de Persuasion...
bss

elisabet ha dit...

emma, m'agrada que pensis que seguim al segle XIX. en algunes coses ens aniria molt millor... :p
reconec que és probable que tinguis raó amb Mansfield Park... molt bé. quan acabi Persuasion reprendré Mansfield Park.

Monique, penso que l'encant d'Emma rau, precisament, en el fet de ser tan encantadorament frívola. Per això, suposo que és una heroïna que t'agrada molt o no t'agrada gens.
Sobre les heroïnes que tu dius, són les que jo anomeno les "assenyades", i, tot i que Elinor és, al meu parer, un gran personatge, pel meu gust peca molts cops de ser exageradament bona. Com és capaç de reprimir d'aquesta manera el seu amor per Edward? I Anne Elliot? Com va poder renunciar a Wentworth i passar-se nou anys així?
Aquestes preguntes són les que em faig jo. Tot i que, d'altra banda, penso que la Marianne és l'oposat i frega un histrionisme fins i tot ridícul (és el paradigma de l'enamorada de l'amor), la contenció d'Anne i Elinor no em convencen.
Això les diferencia d'Elizabeth Bennet, per descomptat, la meva heroïna preferida i a qui m'agradaria assemblar-me. Assenyada però amb un caràcter fort. :)
Ara, continuo defensant la pobra Catherine, tan influïda per les novel·les gòtiques i convençuda que viu en un món de ficció...
Sobre el tema dels galans, t'estàs avançant a la propera enquesta, Alamar. Ja tindrem temps de discutir sobre els nostres herois, hehehehe. Serà interessant...
I sí, seguirem buscant la teva moleskine austeniana, sense cap mena de dubte!
:)

Monique LaMer ha dit...

Et prenc la paraula, perquè esta conversa no por continuar per blog!!!
un bes, Signorina Cattlered
:)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Magnífic article, Elisabet.
A mi m'agrada molt Sense and Sensibility. La contenció dels sentiments descrit en aquell to tan perfecte...
Per cert, ara llegint el teu article i els comentaris de la gent, m'ha vingut al cap una qüestió que no té res a veure. Però em pregunto què pensaria un home d'un debat com aquest i de les votacions i tot plegat.
No em feu cas, segurament és una digressió absurda. És que he hagut de fer un text pel dia de la dona i estic amarada de feminisme barat, avui.
Petons.

elisabet ha dit...

Hola Anna!
Doncs mira, he escrit un post que té relació amb això que comentes.
És cert que no hi ha un sol home que participi en el debat, i si ho ha fet ha estat de manera anònima en les votacions.
De tota manera, i per alleujament del personal, sí que hi ha homes que entren en aquest joc. De fet, va ser una amiga qui em va descobrir l'Austen, però va ser un home, de 40 anys, casat, i amb aficions literàries molt diferents, quin me'n va aprofundir i me'n va cantar les excel·lències. "No la confonguis amb una Bronte", em va dir. "Jane Austen és un clàssic, una psicòloga abans de la psicologia, no és pas una novel·la per adolescents. Està en el nivell més alt". Bé, sent una novel·la realista d'una profunditat psicològica espectacular, és fàcil "jugar" a identificar-se amb una heroïna. Però, també és cert que he rebut comentaris privats de gent que no ha volgut comentar al bloc i que m'ha dit: "Jo, en realitat, m'identifico amb un dels personatges masculins". Doncs és clar que sí!
Però bé, aquest debat no tindria fi. Això sí, volia destacar, aprofitant que ho dius, que no vull caure en un "sentimentalisme massa tou" ni en un "separatisme de rols".
petonets

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ni jo. Mai no he compartit aquesta sortida fàcil i poc científica. A més, tinc un marit a casa amb un cantó femení (des del punt de vista artístic i de la sensibilitat) molt ben ubicat. Per no parlar dels meus companys de la facultat, profes de literatura.
Felicitats per tot plegat. Després em llegeixo el nou article, que ara la tesi em reclama.
Petonets.

 

passejant barcelona