que no torni l'hivern

ara que venien les flors
ara que volaven els llençols estesos
i comprenia
la mirada del xamfrà fet a bocins
demanant el clatell del mar.
que no torni el fred,
la humitat perseverant,
que destrossa la gespa muda
que cobreix el carrer
damunt d'un possible
camp de lilàs.
que no torni l'hivern
ara que jugaven les bicicletes
amb un vals de tija.
la primavera,
la delícia,
el sol.

el camp de batalla


Luis Lonjedo és un pintor que he conegut gràcies a un amiguíssim a qui vull regalar aquest post. L'obra de Luis m'ha captivat perquè en molts dels seus quadres enfoca passejants que es perden en la ciutat, fa que es fonguin pràcticament amb els carrers per culpa d'un gris melàncolic de rajola de vorera.
La connexió entre aquest artista que vull que conegueu i el meu amiguíssim, passa per una exposició sobre els escacs que va fer Luis Lonjedo a València, amb el nom de Blancas juegan, que se sosté en un seguit de textos que entrellacen les pintures i les recolzen. Pareu una atenció especial a La metáfora, on es relaciona la ciutat amb un camp de batalla (el tauler dels escacs), a partir d'un poema de Borges.
No deixeu de visitar, doncs, la pàgina de Luis Lonjedo i gaudiu dels seus quadres i expliqueu-me què us evoquen, a on us porten, si us agraden les pintures, si us emocionen els textos...

janet frame

al camí de sant Jaume he anat a topar amb una meiga a qui buscava feia temps.
devia ser pels volts de l'any 2004, any de la seva mort, que vaig sentir a parlar per primer cop de la Janet Frame, escriptora neozelandesa coneguda, malauradament, pels seus problemes psicològics. Només escoltar aquesta informació (escriptora-NovaZelanda-psicologia), ja em va captivar. Des d'aleshores que l'he buscat, sense sort.

Sembla ser, o jo suposo que és, que els seus hereus s'han decidit a tornar-ne a parlar i ja se n'han començat a reeditar les obres. També pot ser que es tornés a posar de moda arran de la seva "candidatura" al Nobel de literatura. Fos com fos, mon germà em comentava que tot el que havien tingut a la Catalònia de la Janet Frame estava exhaurit.
I quan ja gairebé havia oblidat preguntar per ella en llibreries de tota mena, o s'havia convertit en una mania tonta buscar en la lletra F de qualsevol prestatge farcit de novel·les, m'arriba a les mans, sense esperar-m'ho, una novel·la pòstuma de l'autora: Hacia otro verano.

el nostre desencontre desafortunat ha arribat a la fi fa dos dies a Astorga. i encara no m'ho puc creure, i em reafirmo en el poder dels llibres, que fan el possible per trobar-te quan saben que els necessites.
Ara mateix tinc el llibre a mig llegir, però ja puc dir que es tracta d'una novel·la en estat pur, una barreja entre monòleg interior i narració farcida d'imatges que explica una història. aquesta història és una excusa per mostrar la pròpia narradora, l'enyor de la seva terra enmig d'una humida Anglaterra, i la fòbia social, el terrible pànic a les relacions amb els altres, que de vegades ens transporten al límit del seny i la bogeria més absoluta.
podeu començar per aquí o podeu buscar-la també a Seix Barral, que en reedita Un ángel en mi mesa, compendi autobiogràfic i títol també d'una pel·lícula de fa anys sobre l'autora. Però, d'alguna manera heu d'arribar-hi, perquè val la pena conèixer-la...

He aprendido a vivir en contacto con el Tiempo, a que los momentos encajen en costuras limpias, no desiguales; a evitar los momentos deshilachados. Es un arte, es decir, una necesidad; ¿no os parece?

la tornada

camí de la màgia



avui marxem cap al camí de sant Jaume, però no el farem a peu. A diferència d'altres pelegrins, nosaltres no caminarem: ni estic entrenada, ni encara em sento recuperada del tot de l'operació. Ell ja l'ha recorregut uns quants cops, n'és un expert, i es dedicarà a ensenyar-m'ho tot des dels ulls de qui coneix l'esforç autèntic de fer-lo a peu. Cada pedra del camí em recorda a tu.

per mi serà, en realitat, un camí de la màgia, sense esgotament físic, i penso trobar-hi meigues. parlem clar: me'n vaig a pescar meigues.
la màgia celta que embolcalla els camins gallecs i de rodalia em té el cor robat i m'intriga. avui he somiat que era una cartuxeira, una meiga que tira les cartes, i que vivia en la natura, envoltada d'ocells, al cor d'un arbre molt antic amb olor aspre de sava.
ja us explicaré si he aconseguit portar-ne algu bri de llum violeta. de moment, encetem el camí cap a Molinaseca (Lleó) i, després, que el camí es desfaci, que la vida ens porti fins al sol...






















Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Maria Mercè Marçal

per molts anys (junts)




Amor particular

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Lluís Llach

mentre caminava

Mentre caminava, li va caure la cartera a terra, enmig del carrer, i es va ajupir per agafar-la.
Una veu, des de darrere seu, li va dir:
-Aquesta cartera és meva. Es pot saber que fa?
I ell es va incoporar a poc a poc, amb la cartera a la mà.
Quan es va girar per explicar-li que no, que aquella cartera li acabava de caure, va sentir terror.
Davant seu hi havia un home igual que ell. De fet, aquell home era ell.
Aleshores li va entregar la cartera, i va seguir caminant.

les hores de (la primavera)

ahir al vespre, inesperadament, em vaig trobar asseguda al cine de Campanar amb una bona amiga, a punt per veure una pel·lícula francesa subtitulada en català. aquest fet té tres circumstàncies felices que cal explicar:

1. la ciutat ja fa olor de primavera. en realitat, fa color de primavera, i passejar a les fosques embolicada en un mocador és dolç i violeta i anuncia el temps de les flors (davant de casa meva han florit arbres liles).

2. la pel·lícula es diu Les hores de l'estiu i compta amb el suport de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (ara que estem en ple debat sobre el cinema en català i el dubte que se'n deriva, si cal subtitular-lo o doblar-lo o ambdues coses). A mi, que m'apassiona escoltar les pel·lícules en versió original, ajudada tot sovint dels subtítols, en vaig gaudir molt. Això sí, que algú vigili el punt de les l geminades, que va volar durant tota la projecció...!

3. no vaig poder evitar, en la meva deformació passional, evocar Mercè Rodoreda en molts fragments del film. Tan afrancesat tot plegat, destil·lava verdor per cada porus, en els paisatges humits, amagats, plens de boscúria i natura, i les flors cobrant vida en el jardí i en els gerros, i els gerros cobrant vida en una taula i en un museu.

I, sobretot, en la família, l'evolució familiar i l'herència d'una gran família que s'ha anat dispersant, com les llavors de les flors. Hi ha una escena que em recorda Mercè Rodoreda, especialment, ja cap al final, quan l'Eloise recorre el jardí revisant i memoritzant cada centímetre. L'espectador la veu com si estigués a dins de la casa buida, i comprenem la decadència de la imatge en la buidor del pis i el jardí molsut, gairebé salvatge, i el gest de l'Eloise, que és un comiat silenciós ple de vides. Em va fer pensar en tres Rodoredes: la del final de Mirall trencat, la del final de Jardí vora el mar i, de manera més llunyana, en la del final d'Aloma.

La pintura també embolcalla la pel·lícula, com un caramel, una pel·lícula sense acció que es pot olorar i tocar i que fa passar una estona agredolça (per si us ve de gust un capvespre de primavera). L'art de Corot, per exemple, de qui us deixo una imatge per degustar.

harpia

il·lustració de Miguel Tanco

el nostre dia

avui, 8 de març, dia de la dona, em ve molt de gust posar-vos un fragment de la novel·la Una habitació pròpia de la Virgina Woolf. A més a més, també vull deixar-vos les adreces d'uns quants blocs de dones.

feliç dia a totes i a tots!


Els he dit en el curs d'aquesta conferència que Shakespeare tenia una germana; però no la busquin a l'autèntica biografia de Sir Sidney Lee. Va morir jove –ai, mai no va escriure ni una línia–. Està enterrada on ara s'aturen els òmnibus, davant de l'Elefant i la Torre. El meu credo és que aquest poeta que mai no va escriure ni una líniea i que jeu en la cruïlla, encara és viu. Viu en vostès i en mi i en moltes altres dones que no ens acompanyen aquesta nit, perquè estan rentant els plats i ficant al llit les criatures. Però viu, perquè els grans poetes no moren: són presències contínues; només precisen una oportunitat per caminar entre nosaltres de carn i ossos. Penso que en breu, vostès li podran oferir aquesta oportunitat. Perquè el meu credo és que si perdurem un segle o dos –parlo de la vida comuna que és la veritable i no de les petites vides aïllades que vivim com a individus– i tenim cinc-centes lliures l’any i una habitació pròpia; si ens ensinistrem en la llibertat i el coratge d’escriure exactament el que pensem; si ens escapem una mica de la sala comuna i veiem els éssers humans no ja en la seva relació recíproca, sinó en la seva relació amb la realitat; si mirem els arbres i el cel tal com són; si mirem més enllà de Milton, perquè no hi ha ésser humà que ens hagi de tapar la vista; si encarem el fet (perquè és un fet) que no hi ha braç en què recolzar-nos i que caminem soles i que estem en el món de la realitat i no sols en el món dels homes i les dones, aleshores l’oportunitat sorgirà i el poeta mort que va ser la germana de Shakespeare es posarà el cos que tantes vegades ha deposat. Derivant la seva vida de les vides desconegudes que la van precedir, com el seu germà ho va fer abans que ella, haurà de néixer. Esperar que vingui sense aquesta preparació, sense aquest esforç nostre, sense aquesta resolució del fet que quan reneixi li serà possible viure i escriure la seva poesia, és del tot impossible. Però sostinc que vindrà si treballem per ella i que val la pena treballar fins i tot en la foscor i en la pobresa.


Virginia Woolf


blocs per llegir (gràcies a Dolors Jimeno pel seu ajut!)


vigília de festa

Dones, baixeu, veniu

a la dansa de l’herba.

Enramem els balcons

i preparem la terra.

Reguem-la amb pluja i sol,

defensem-la amb les dents,

perquè hi arreli l’arbre

de l’alliberament.



Maria Mercè Marçal

ni un dijous sense relat

un anònim ens ha deixat un relat curt en castellà. espero que us agradi...

Los ángeles pueden tomar apariencia humana.
Aquella noche, tras el desengaño, sólo pensaba en morir. Sin embargo, cogió el coche y se fue al cine. Por el camino cerró los ojos en algún momento, pero el miedo se apoderó de ella.
-¿Está ocupado este sitio?. Preguntó en inglés un joven bien parecido.
-No, no, está libre.
Él empezó a darle conversación y, a pesar de lo enfadada que estaba, su malestar se fue suavizando.
Terminó la película y él la siguió, dándole más conversación. Le preguntó si conocía algún lugar cercano para cenar. Le pidió que le acompañara, no le gustaba comer solo. Fueron a un restaurante cercano. Él resultó ser una persona muy interesante. Se sorprendió ella de que con su horrible inglés se entendieran, pero todo fluía maravillosamente. Terminaron de cenar.
-¿A dónde podríamos ir ahora?
Era invierno y había pocas opciones.
-Mi hotel, el número de mi habitación es...
-¿Habitación? Perdona, creo que no...
-No quería ofenderte, sólo pensaba en un lugar tranquilo, para seguir en tu compañía, ¿tienes miedo? Lo entiendo. Ha sido un placer conocerte. Eres una chica muy dulce.
-Encantada.
Al día siguiente era el cumpleaños de ella. Empezó a vivir de nuevo.
Nunca más supo de él.

rubianes

hauria escrit (gairebé) el mateix que es diu des del bloc ReGisTRes ParTiCulaRS, de manera que us l'enllaço i ja no cal que m'hi emboliqui més...
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/125726

no hi falteu

Hola a totes i a tots, us recorde que avui comença a la Intersindical (http://www.intersindical.org/) el cicle de cinema sobre la Dona amb el tema: EL NOSTRE COS, LA NOSTRA DECISIÓ: L’AVORTAMENT. Es projectarà la pel·lícula EL SECRETO DE VERA DRAKE, presentada per Beatriu Vallès Jimeno.


 

passejant barcelona