el dia que tingui un pis propi

va alçar la campana, que va dringar. hauria confós aquella mosca petita amb una fada, però va sentir el seu brunzit a cau d’orella. era petita, però no tant com per no comprendre que les coses havien canviat. la campana ja no tenia el mateix efecte balsàmic dels darrers temps.
a la vora de la reixa del pati se sentia la fressa dels diumenges sense escola. uns cabells grisos, alens familiars, i tota la gran via com una immensa campana que sonava. podria dir que comprenia la música, i, alhora, tenia molta por del que havia d’esdevenir. créixer hauria de ser bo. “faré servir la lletra”, acostumava a dir-se. i entre tanta solitud d’entresòl, la campana li relliscava entre els dits i feia enfadar la mare.
“dibuixaré una pluja ràpida”. mirava el balcó alt d’una noia amb faldilla. el dia que ella tingués una casa pròpia, l’ompliria de campanetes i un quadre amb un ocell.




(li escau, i a més va lligada al pis de la reixa que donava al pati... gràcies al Vecord, el germanet!) (ep a la cara del paiu del vídeo!)

8 caminants:

Monique LaMer ha dit...

Benvinguda de nou, Elisabetta.

Joan Vecord ha dit...

El paio té una cara de ninyatu que no se l'acaba, però segons Santa Viquipèdia va començar a cantar en aquest grup amb 15 anyets. M'he estat mirant alguns vídeos més d'aquesta gent, i la majoria de cançons són d'allò més ridícules. Especialment colpidora he trobat la de "I'm Henry the VIII, I am" (no m'estranya que el públic xiscli tota l'estona... ¡quina tortura!), però el seu gran hit se suposa que va ser "Mrs Brown, you've got a lovely daughter", que justificaria el més cruel dels gendricidis (en aquest vindria de "gendre", no de "henry").

Henry the VIII: http://www.youtube.com/watch?v=TsCeVdCDqjE

Mrs Brown: http://www.youtube.com/watch?v=lv8k0VI9tBc

PS: Segons com, el pobre nen em recorda una mica la senyoreta Pilar de Santo Tomás. Tot sigui que la memòria comença a fallar-me...

elisabet ha dit...

coi, he pensat el mateix...

tot porta al punt de partida, doncs: els anys vuitanta al barri de sant antoni.

ps. caldria revisar també la cançó de la Tiffany que tenia gravada en una altra cinta, huashuas. I think we're alone now. Love the 80,s a l'adolescència.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Felicitats per la història (críptica però que crec puc copsar) i per la tornada.
Molt bé.

Unknown ha dit...

Benvinguda de nou!!!
He sentit st Tomás?? jiji
Ens va marcar (para bien y para mal!)...

elisabet ha dit...

gràcies i bon retorn al meu piset!

Neus, tu no trobes que el paiu aquest del youtube li fa un airet a la senyoreta Pilar...?
Hauríem d'explicar històries del santo Tomàs als nostres blocs, tu! Seria com un "El internadoooo" versió Barcelona dels anys vuitanta. ;)

Anònim ha dit...

Carai, carai! Depasseig en marxa i obrint-nos finestres.
Espero que tot vagi bé.
Saps que trobo a faltar: la llista de llibres llegits a la banda dreta del blog.
De la Carson McCullers, has llegit Fankie Addams? No m´acaba d´agradar. Si La balada del cafè trist.
Imma

elisabet ha dit...

Imma, et trobava a faltar! Sempre fas recomanacions tan adients... :D
Sí que vaig llegir Frankie Addams, va ser el primer llibre de la Carson McCullers que em va caure a les mans. A mi em va sorprendre molt positivament: em va semblar una història molt poètica. La balada del cafè trist no l'he llegit encara.
Petonets

 

passejant barcelona