enganxifosa

viure lluny de Barcelona m'ajuda a idealitzar-la. L'estimo molt, sobretot, perquè no la tinc. Aquesta mena de coses ja passen amb els grans amors. Els fas grans, els vols sempre. Els admires, els enyores. La gelosia de tot aquell que els tasta o els coneix et cou com una nafra ben oberta enmig de la panxa.

Però Barcelona és, en realitat, enganxifosa. I sí, com els grans amors que atansem, se'ns ennuega, ens deixa mala flaire, ens fa caure als peus les teules de construir grans terrats. Sempre serà la meva ciutat, la infantesa de xamfrans de l'Eixample i tantes coses que han canviat i hauran de canviar. La foscor i humitat d'un entresòl amb un gran pati d'illa. El soroll i la xafogor d'un cinquè vora l'hospital. Barcelona és tot allò que vull, i, per això, les ferides, les operacions, les rastes, les cremes, una ratlla d'ulls, un color a les ungles, un vestit nou, un ull de poll, una mala nit... totes aquelles coses que es van clavant al seu damunt l'allunyen de mi.

Aleshores vull el silenci del meu barri. La tranquil·litat. La fresca. I enyoro la meva vida normal i corrent i me'n vaig a dormir somiant que, algun dia, potser, qui sap, tindré un pis vell, de sostres alts i porticons als balcons, mosaics a les rajoles i escales de marbre desgastat, i que seré més feliç.

I tot, perquè han tancat la Xicra, a la plaça de sant Josep Oriol, al costat del carrer del Pi. Va ser un lloc molt important per mi. Ja no hi és.

7 caminants:

Vicent Terol ha dit...

L'han tancada?? Vaja! Jo vaig anar-hi prou vegades quan treballava a Barcelona. Tinc entès que era un lloc que tenia molts anys, no?

Anònim ha dit...

Hola,
aquests dies estic a BCN, però no hi visc, energies creuades.
Quan no vivim el dia a dia sempre tenim un record, però la realitat canvia, a vegades sap greu com el cas de La Xicra.
A Palafrugell hi ha un restaurant que es diu La Xicra, tot un clàssic, s´hi menja molt bé; ben bé al costat de la Fundació Josep Pla.
Tal vegada Nova Zelanda no va canviar tan depressa, la Grace tb enyorava la seva terra.
Imma

L'Espolsada llibres ha dit...

Barcelona perd entitat i personalitat cada dia més... Quan llegeixes alguna novel·les de fa un temps i parlen d'aquella Barcelona... ara és fashion i cool però amb poc trets característics...

Unknown ha dit...

Com recordo aquell patí de l'eixample on jugavem de petites! i aquella casa on vas crear la Nosi ;P
Ahir vam arribar de Berlin (molt recomanable). Petons

Anna Maria V. ha dit...

Nois, nois, prou nostàlgia.
Jo no sabia que havien tancat La Xicra i vaig ser per allà no fa gaire, però no hi vaig passar pel davant.
Barcelona és enganxifosa quan fa calor, com totes les ciutats mediterrànies. Barcelona és lluminosa, miraculosa, bruta, pudent, massa plena de turistes, fantàstica, antiga, moderna, nova, vella, trista, alegre, meravellosa.
Barcelona és una gran ciutat. Per això és tot això que dic i moltes coses més.
Barcelona és canviant, és els barris, és el centre, és els coloms, el mar, el Raval, la immigració, els teatres, els restaurants, la indigència.
Barcelona és la vida. I, com la vida, aterridora i magnífica.

elisabet ha dit...

Vicent, sí, l'han tancada, un desastre més de tants... Quan vas ser a BCN? Besets!

Imma: m'encanta que facis tantes referències al llibre de la Janet Frame. De vegades, sí, tots ens sentim una mica com un ocell migratori... Marxo a Calella ben aviat, i tinc ganes de Josep Pla. I aquesta Xicra no me la penso perdre! Gràcies!

Fe! Ja has tornat? Saps què? He trobat una Rodoreda en italià al bell mig de Lucca... :D La morte e la primavera. En parlaré aviat!

Neus, maca! T'enllaço, si et sembla bé, al bloc. No vaig trucar-te, impossible, he anat de bòlit! Em sap greu... Vaig ser a Berlín ara fa deu anys. No sé, en tant de temps diuen que ha canviat molt...
I sobre els records, mare meva, santo Tomás... És per escriure'n un llibre, oi? Petonets

Anna! Barcelona és tot el que dius. Jo tinc un amor brutal cap a ella i un cert pànic. Però no puc suportar que la gent no l'estimi... Contradiccions. ;)

Anna Maria V. ha dit...

Elisabet, una advertència. No sé quina versió estàs llegint o has llegit de "La mort i la primavera", però, si és una traducció a l'italià de l'edició feta per Club Editor o si has llegit en català aquesta edició, sàpigues que no és gens seriosa.
L'autora va fer una mena de "corta y pega" amb els fragments de què es disposava i ha suprimit certes parts i n'ha enganxat d'altres al seu lliure albir.
T'ho dic perquè la Rodoreda realment la va deixar inacabada i fragmentada. Ara com ara jo només em refiaria de les Obres Completes d'Edicions 62 (treballades amb molta cura) que van sortir amb motiu del centenari.
Una abraçada.

 

passejant barcelona