dones incòmodes

ahir, a la consulta del meu doctor House particular, vaig conèixer una dona que, als cinc segons de parlar amb mi, ja m’ensenyava tota cofoia les seves cicatrius laparoscòpiques. Això va provocar que jo, emportada per una empatia de goig infinit, m’aixequés també la samarreta de la panxa i li ensenyés les meves. Ai, com uneixen els mals tràngols...
I és que porto un cap de setmana intensiu de dones i tràngols. Començant per una bona dosi de mares i futures mares, amb l’estrès emocional que em van carregar a les espatlles, continuant per l’opera prima de la Montse Banegas, Una dona incòmoda, i acabant amb la coneixença de la noia de la consulta d’ahir.

Anem al llibre: la Montse Banegas ha escrit un llibre fàcil de llegir (una tornada a l’Euromed) i un pèl difícil de digerir, per tot allò que conta entre línies. No pas perquè sigui una mala novel·la, sinó tot el contrari, però et deixa un regust agre pel que fa a la protagonista: una dona que no sap ser feliç, que és incapaç de ser feliç, i que va repetint trampes al llarg del temps.

En una època en què la icona de la dona moderna i actual té cara de Lisbeth Salander, del Larsson, fràgil i dura alhora, la Mònica d’Una dona incòmoda compleix els requisits de tots els mals femenins del segle XXI: extremadament intel·ligent, malaltissament sensible, de caràcter fort i molt defensiu, pares sumits en les pròpies dèries, insatisfacció personal permanent (en aquest cas, com a novetat, centrada en el sistema universitari, que és esclafit, i en la ciutat de Barcelona, a l’estil Nada, de la Laforet, però unes quantes dècades després), bulímia, autodestrucció, etc. No acabaríem.

Jo agraeixo, enmig de tota aquesta incomoditat, les petjades que s’hi troben de la Rodoreda, per exemple, en el fragment de Quanta, quanta guerra que inicia la novel·la, i sobretot en el capítol en què internen la protagonista i no deixa de sentir olor de lliris, obsessivament.

I sí, de debò, recomano amb passió aquest llibre. Semblarà un de tants altres que es nodreix de tòpics i no ho és pas. La prosa és àgil i intel·ligent, el personatge te’l creus des de la segona línia, i és impossible deixar-lo. Potser no li hauria posat el final que tria la Montse Banegas, tanmateix és cert que durant tota l'obra es van anunciant amb senyals evidents les tragèdies que acaben per succeir, de manera que es pot dir que el lector no és enganyat en cap moment.

Això sí, és probable que d’aquí no res, ara que les modes tendeixen a passar de pressa, la icona Lisbeth Salander-Mònica comenci a fer-se pesada i a ser destruïda per les feministes. Ja vaig comentar que trobo que, malgrat tot, sota la façana de dones “fetes a elles mateixes” amb l’instint de supervivència tan marcat enfront del món hostil, s’amaga també una mena de princesa que ha de ser rescatada, i tornem, doncs, als contes de fades de tota la vida.

Però és cert que això és el que hi ha: som de la generació de les pel·lis nord-americanes de finals feliços, en què l’home ha estat creat per a immensa felicitat i protecció de la dona, en què qualsevol assoliment del plaer absolut i de la vida ben resolta s’arrodoneix amb un casament por todo lo alto (això sí, hem de trobar “aquell” home). Tenim dret al vot, lluitem per la igualtat en els sous, pel final de la violència a casa, per ser independents de mares i parelles... Però vomitem, ens sentim insatisfetes, i sovint trobem a faltar algú que ens doni escalforeta al llit i que tingui la mà ben gran, per acollir el nostre caparró.
Per això, el romanticisme masclista i la dona bel·ligerant no són incompatibles. Són una de les contradiccions de la societat occidental actual, farcida de dones incòmodes.

I si no, a sant de què ens han dit a totes les de la consulta d’ahir que si haguéssim tingut fills abans, “quan tocava”, ara no estaríem ensenyant cap cicatriu a la panxa perquè no estaríem malaltes?

6 caminants:

L'Espolsada llibres ha dit...

M'apunto la teva recomanació i m'afegeixo a les contradiccions del món actual...
Per cert, ja has pescat un vabau?

Monique LaMer ha dit...

Ei! Romanticisme masclista, dones que són princeses....aixó té drets d´autor, reina!
Vinga vá, no et cobraré res!
Quina entrada més gran, Elisabetta, m´ha encantat, em recorda tantes converses! Ja saps que estic molt d´acord en tú: el romanticisme masclista i la dona lluitadora no són incompatibles....es el de sempre: per què hi ha que triar? per què hi ha que renunciar? Qui ha dit que TINGA/TINGAM que renunciar? On està escrit?
Que vixquen les dones incòmodes!

Anònim ha dit...

Hola,
no sé ni per on començar.
No he llegit Larson. La Montse Banegas ens presenta una Mònica que no pot se feliç, quin serien els motius? Ambient familiar, educació, manera de ser?

Una vegada en una entrevista la Montserrat Roig va dir que era feminista, però també femenina.
I això lliga amb el príncep que moltes esperem, però no és fàcil conjumina-ho amb dona que reivindica.
Una dona incòmoda és una bona "opera prima".
M´ha agradat molt com has relacionat els temes.
Gràcies
Imma C.

Anna Maria V. ha dit...

M'encanta la teva reflexió, Elisabet. Però saps què et dic, a banda que tot el que comentes és veritat? Que hem d'evitar nosaltres mateixes caure en aquesta tradició de llocs comuns que no ho és tant. I ho dic pel nostre bé.
És a dir, en un moment on el model de moda, la icona de la dona moderna, és la Lisbeth Salander (i jo sí que he llegit Larsson, però no encara "Una dona incòmoda"), els Mikael Blomkvist del món també necessiten algú que els escalfi el llit i els hi aguanti el caparró si fa falta.
Que no s'escapen els homes de les febleses, desenganyem-nos. Encara que el món modern els obligui a amagar-ho. Que no van al ginecòleg, però van a l'uròleg.
Que una cosa és reivindicar amb tota justícia la igualtat d'oportunitats, de sou i de llibertat individual i col·lectiva de la dona i una altra ben diferent pensar que a l'altre gènere tots són supermans.
No ho són i tenim més debilitats en comú que no ens pensem. Per tant, i com diu la Bebe en un disc que m'agrada molt, "Pa fuera telarañas", i ho remarco per tal que ens fem un favor a nosaltres mateixes. Que quedi clar.
Anna

Mireia ha dit...

Gràcies per la recomanació literària.
Vaig veure la Montse B. en el programa L'HORA DEL LECTOR i em va causar una impressió molt bona.

elisabet ha dit...

Hola Fe! Finalment, no vaig poder pescar res, se'm van resistir. Però no defalleixo. En pescaré un i en penjaré aquí la foto...

Monique, saps que tenim blocs i caps comunicants... ;)

Imma: no sé d'on ve la infelicitat de la Mònica, realment. És un personatge que coneixem infeliç des del primer moment. És probable que es barregin totes les coses i en surti un còctel explosiu. O potser és que ella no vol ser feliç...

Anna M., m'agrada que sempre vinguis a donar altres punts de vista: això crea un debat i fa pensar.
Algun cop ja m'han picat la cresta igual que tu pel que fa als "Mikael Blomkvist del món que també necessiten algú que els escalfi el llit i els hi aguanti el caparró si fa falta".
A veure, el meu discurs és el que és, però no vol dir que no pensi que els homes també pateixen. És clar que els homes no són tots supermans, de fet, ells també han d'arrossegar el seu rol de príncep blau. Imagineu-vos! Haver de ser un príncep blau, tan fort, tan llest, tan alt, tan ben plantat, tan guerrer, tan romàntic...
Jo ho miro des del punt de vista femení, però no dic pas que sigui culpa dels homes o que els homes no vagin ben servits de tòpics. Són clixés que van posant pedres. Tant pels uns com pels altres.
A veure, tenim algun lector "mascle" per aquí, estaria bé que en digués la seva, oi?

Mireia, ara remenaré pel youtube, per conèixer "personalment" la Montse Banegas.

Petonets a totes!

 

passejant barcelona