i tu, també te'n vas...

ara mateix algú m'ha dit que no li agrada llegir poesia, però que amb Mario Benedetti tot és més fàcil, més profund, més desitjable. I llegir la seva poesia es converteix en una activitat de gran plaer.
hi ha molts poemes seus que vull penjar o que vull compartir, però per mi Benedetti és el primer poema que en vaig llegir, ja fa molt de temps, un dels pocs tresors que una carrera de cinc anys ha donat entre tantes mòmies avorrides. i em porta records de peixos taronges, d'escales a classes de dos quarts de nou del matí, de passadissos amb olor de vell, de biblioteques i abraçades i cigarretes i un croissant al pato loco...
no desapareix aquell qui resta en la memòria.

Los formales y el frío

Quién iba a prever que el amor ese informal
se dedicara a ellos tan formales

mientras almorzaban por primera vez
ella muy lenta y él no tanto
y hablaban con sospechosa objetividad
de grandes temas en dos volúmenes
su sonrisa la de ella
era como un augurio o una fábula
su mirada la de él tomaba nota
de cómo eran sus ojos los de ella
pero sus palabras las de él
no se enteraban de esa dulce encuesta

como siempre o casi siempre
la política condujo a la cultura
así que por la noche concurrieron al teatro
sin tocarse una uña o un ojal
ni siquiera una hebilla o una manga
y como a la salida hacía bastante frío
y ella no tenía medias
sólo sandalias por las que asomaban
unos dedos muy blancos e indefensos
fue preciso meterse en un boliche

y ya que el mozo demoraba tanto
ellos optaron por la confidencia
extra seca y sin hielo por favor

cuando llegaron a su casa la de ella
ya el frío estaba en sus labios los de él
de modo que ella fábula y augurio
le dio refugio y café instantáneos

una hora apenas de biografía y nostalgias
hasta que al fin sobrevino un silencio
como se sabe en estos casos es bravo
decir algo que realmente no sobre

él probó sólo falta que me quede a dormir
y ella probó por qué no te quedás
y él no me lo digas dos veces
y ella bueno por qué no te quedás

de manera que él se quedó en principio
a besar sin usura sus pies frío los de ella
después ella besó sus labios los de él
que a esa altura ya no estaban tan frío
y sucesivamente así
mientras los grandes temas
dormían el sueño que ellos no durmieron.

Mario Benedetti

6 caminants:

Anònim ha dit...

Per a mi Benedetti és el que representa el canvi a la meua vida, la intensitat d'un amor que comença, el pas a la maduresa, al goig de viure, a l'encant de les paraules ajustades al moment, al no te salves, no te quedes inmóvil al borde del camino, al xic que em recitava de memòria els seus poemes per conquistar-me...
I el que em va portar fins a Manel.
Gràcies Eli pel post. Com sempre, molt oportuna, com si em llegires els pensaments...
Elena

Monique LaMer ha dit...

Ja sé que és vergonyós, però no coneixia aquest poema de Benedetti, ja saps que sóc més de prosa....però és preciós, tan reial, tan com deuria de ser....

Anònim ha dit...

Siempre un placer releer a Benedetti.¿Has oído la versión de Serrat de este poema?Es muy chula.¿No te recuerda a Es nit freda per ser Abril,de Manel?
Aunque participe poco,siempre es un placer pasear por aquí...
Besotes,a seguir así...

Anna Maria V. ha dit...

Eli, veig que vas estudiar a la UB. Jo hi he fet dues carreres de filologia, per tant, segur que tenim moltes coses i molts profes en comú.
Jo també vaig sentir molt la mort de Benedetti.
No sé si t'he passat l'enllaç de la nova revista: http://blocs.mesvilaweb.cat/manelmora
que hem creat amb el meu marit, que també és filòleg.
Ahir també vaig penjar la meva petita engruna de record.
Espero que ens visitis i hi deixis comentaris.
Una abraçada,
Anna

elisabet ha dit...

Elena, cuca, hem de parlar de Benedetti, amb Manel a prop, que escolti, que estimi les lletres i el so de les paraules...! Finalment, si us va bé, podrem tornar a fer picaeta al solet dissabte, perquè Ell no té curs. Bespetonarros!

Monique: no és vergonyós, per què hauria de ser-ho? No podem conèixer tots els poemes, tots els autors... A mi, Benedetti em va enganxar perquè me'l van recitar en veu alta, i aleshores els seus versos van prendre un signifcat nou.

Sí que me recuerda És nit freda per ser abril! Por cierto, hablando de Manel, Pla Quinquennal ha pasado a ser una de mis favoritas después del concierto.

Anna M., sí que vaig estudiar a la Central, hehehe, era evident amb aquestes pistes... De fet, també vaig treballar a la biblioteca d'hispàniques durant uns anys! Des del 1995 fins al 2000 vaig ser per la universitat.
Ara us enllaço! Sí que us he llegit, però he tingut poc temps per gestionar el bloc. Enhorabona per la iniciativa!

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies, guapa.

 

passejant barcelona