consol

Després de dos dijous sense relat, reprenem aquest bon costum amb un relat molt especial de l'Anna Maria Villalonga. Segur que us agrada tant com a mi!

Només cal prémer un botó.
Llavors sorgeix del no res i ens inunda. Sobrevola els mobles, les làmpades, les cortines. S’entreté una estona en les motllures dels armaris i de cop fa un salt i s’enlaira enjogassada, gronxant-se amb plaer dins espirals invisibles. Mai no té pressa. Rebota contra el sostre i retorna, a voltes entremaliada i juganera com una criatura, a voltes solemne i greu com una reina. Li agrada escampar-se pels racons, lànguida. I sovint, quan en té moltes ganes, gaudeix travessant murs i parets i esmunyint-se amb una rialla fugissera pel panys de les claus i les escletxes de les finestres.
Mai ningú no ha pogut imitar-la. Mai ningú no l’ha vist. És intangible, incorpòria. Única. Al llarg dels segles, molts han estat els qui han intentat definir-la, però ha resultat en va, un repte inassolible. Hi ha qui diu que és fum. O aire. Dolçor, fortalesa, energia, un codi matemàtic. Hom ha escrit llibres per parlar-ne. Hom ha utilitzat adjectius, substantius i adverbis, però sempre, tothom, ha fracassat. Perquè ella és més llesta, i els enganya. Ultrapassa les contingències de l’espai i del temps, de la història i de l’existència efímera de l’home. I es manté ferma, vibrant. Tan valuosa que res no pot afectar-la. Immortal, eterna.
Quan arriba al més alt nivell de majestat, brillant com una estrella a l’antesala del cel, esdevé un bàlsam alliberador que s’escola furtivament, inadvertidament, sense que li ho demanis. I si ella t’ho permet –perquè t’ha concedit, generosa, una guspira de sensibilitat suprema–, tal vegada és possible, tancant els ulls, compartir-hi un instant de comunicació perfecta.
Alguns homes cèlebres l’han conegut molt bé. Ella els ha triat i els ha fet famosos. Han treballat plegats per a tota la resta, per als pobres mortals capaços de copsar, tan sols, una petita engruna del seu valor incommensurable. Han treballat i han lluitat, però ha valgut la pena. Perquè han estat els elegits, i ella els ha regalat la llum, l’art de la creació, la vida.
L’herència de la humanitat sencera, de la humanitat perduda i sola. Quelcom per compartir, per preservar, quelcom universal que alimenta l’esperit. L’esclat enlluernador dels sentits que ens desborda i ens inunda l’ànima.
L’obra més perfecte dels imperfectes déus. Sempre hi és per salvar-nos.
El consol del món, del món sencer.

L’espai i el temps s’esvaeixen. Enmig de la foscor, res no té sentit fora de la nota plena d’un piano, el plany afligit d’un cello o l’acord sostingut, màgic, brillant d’un delicat violí...

3 caminants:

Mireia ha dit...

"L’esclat enlluernador dels sentits que ens desborda i ens inunda l’ànima", m'ha agradat força!!

salutacions des del racó de la solsida

Anna Maria V. ha dit...

Gràcies. Crec que la música és l'art més universal que existeix.
Espero que us agradi i a tu, Elisabet, novament gràcies per penjar-lo.

elisabet ha dit...

Gràcies a tu per enviar-me'l, Anna M.!

 

passejant barcelona