el final del slow living















aviso: avui és el meu últim dia de baixa. sobre la laparoscòpia, va anar tot molt bé, ja m'han tret els punts, continuo el tractament, però de moment l'endometriosi està sota control. i que duri... la imatge del quadre de monet, penjada en una consulta mèdica, em recorda un dia important de bones notícies sobre el tema.
la veritat és que han sigut tres setmanes molt intenses pel que fa a emocions, però poc productives respecte a la lectura. no he llegit gens, i tot per culpa del stieg larsson. sí, i tant, estic esperant per llegir-ne la segona part i fins que no la tingui sóc incapaç d'avançar en la lectura de cap altra cosa.
de tota manera, la meva ràpida recuperació i les ganes de passejar per la ciutat, m'han fet comprar uns quants llibres que volia comentar aquí. abans, però, us vull recomanar que passsegeu i passegeu, que agafeu autobusos i us deixeu portar a carrers, places, parcs... sé que anem de bòlit, però aturar-nos en algun moment, caminar a poc a poc i gaudir de les coses que passen al voltant, és la millor teràpia que hi ha.


Haruki Murakami, Kafka a la platja. Sabeu que m'encanta el Murakami i que ja n'hi he llegit altres novel·les que he comentat aquí. Com que he sentit a dir que existeixen dos estils Murakami i com que jo només n'he llegit un, me'n vaig al més oníric i màgic, i espero que sigui una gran experiència. Prometo relatar-la. Està en butxaca a Empúries.

Daniel Pennac, Como una novela. També està en català, però no l'he trobat. Bé, em podria haver esperat, però ja tenia ganes de tenir-lo. Un gran llibre escrit per un professor de literatura que va ser un mal lector de jove i que ara ensenya a ser un bon lector. De fet, jo sempre he seguit una de les màximes dels drets del lector que s'inventa Pennac: el dret a no acabar un llibre. La lectura ha de provocar plaer. Si un llibre no enganxa i insistim a acabar-lo, podem avorrir el llibre i, de retruc, els altres llibres que podríem haver llegit... A Anagrama.

Fin de siècle: relatos de mujeres en lengua inglesa. Aquest ha estat una troballa que m'ha enamorat. Els que em seguiu ja sabeu que m'encanta la literatura de dones, i sobretot em crida molt l'atenció la del XIX. Per exemple, en aquest recull no hi falta la Katherine Mansfield, lògicament, una de les meves lectures preferides. I com que hi ha molts més contes d'altres dones que desconec, m'ha entrat la curiositat lectora sense fre. L'edició, de Cátedra, porta un bon pròleg sobre el paper de la dona en la societat, i en la literatura, d'aquella època i l'inici del reconeixement de les seves obres.

7 caminants:

Anònim ha dit...

Hola,
me n´alegro molt que tot hagi anat bé.
Si t´agrada la literatura escrita per dones, aleshores et recomano l´obra de la Montserrat Roig, qualsevol, però ara et diria L´agulla daurada, va fer una estada a Rússia, i en va escriure un llibre meravellós.
Imma

Vicent Terol ha dit...

He llegit 'Tokio Blues' de Murakami, i no em va acabar de convèncer: amè, agradable... però no em va omplir.

Quan vaig estudiar Magisteri ens van manar el llibre de Pennac en català (Empúries). Em sembla un molt bon llibre que es llig ràpid. Didàctic.

Pel que fa a literatura escrita per dones, i amb un toc femení, ara mateix estic llegint 'Tot un caràcter' d'Imma Monsó. De moment m'està agradant, tot i que li trobe un sentit de l'humor una miqueta forçat; però és molt analític a nivell psicològic.

Ja miraré alguna cosa de la Katherine Mansfield.

Salutacions!

L'Espolsada llibres ha dit...

El temps de les cireres de la Roig!
Celebro que et vagis recuperant, a poc a poc i bona lletra!

Héctor Monteagudo Ballesteros ha dit...

Ya sabes lo que pienso de Pennac. Le dediqué una entrada hace tiempo. Lo curioso es que a mí me pasó algo parecido con "Mal d'escola", que lo compré en catalán porque no podía esperar a la versión en castellano. Un abrazo, amiga.

elisabet ha dit...

Hola a tots! Imma, m'apunto L'agulla daurada, moltes gràcies. La Montserrat Roig m'agrada molt, de fet El temps de les cireres em va encantar, coincideixo amb la Fe!
Vicent, Tòquio Blues és la que menys m'ha agradat de Murakami, de les que jo he llegit. De fet, opino que es repeteixen molts esquemes tant en Sputnik amor meu, com en Al sur de la frontera, al oeste del sol, com a Tòquio Blues. Per això volia provar el Kafka, a veure què passa. Però a mi em va entusiasmar el Murakami, això sí que vull deixar-ho clar.
Héctor, me encanta que ocurra algo tan poco corriente todavía como que alguien se compre primero la versión en catalán porque no está la castellana. Mira, me has alegrado el día!

Anònim ha dit...

Eli, sigue paseando por esas calles tan estrechas. Que no te engañen, no te pares en los escaparates con carteles de "rebajas", que seguro que muy pronto verás la plaza a la que quieres llegar, no sé si m'entens...
Un saludo desde Barcelona y ánimo.
;-)

elisabet ha dit...

Dani! Qué ilusión leerte por aquí! Te entiendo perfectamente... Gracias por tu comentario, y vuelve a pasear por aquí cuando quieras... ¿Para cuándo otra finn parade? :p muà

 

passejant barcelona