s'ha trencat el silenci

silenci. i deixa'm mirar com passen
els cotxes,
les balconades veïnes i els pedaços
estripats
de la roba que acostumàvem a estendre
(sota una persiana verda tan antiga, les meves pestanyes s'enredaven amb potes de gat).
silenci. no vull que ara m'agafis
les mans,
reconeix que el llavi et tremola
com el dit gros d'aquella veïna dins
d'una sabatilla
tan bonica, així de seda, tan polida.
em fa venir una tendresa a la gola
que diria que vull plorar.
aleshores ploro.
silenci. ara he de plorar perquè quan ajupo el cap la vista se m'escola
entre les cópes dels arbres joves.
i dius que no haurà de ser.
i dic que no m'importa.
silenci. tot s'ha guixat a l'estil d'un nen petit.
silenci. silenci.
s'ha trencat el silenci dins el meu cap i m'he quedat tan sorda.
tan sorda.

1 caminants:

Mirielle ha dit...

Veig Elisabet, que les dues hem pres la benvinguda tardor amb un poema. El teu poema, es gairebé com un crit.

 

passejant barcelona