la dona trencada

El primer cop que vaig tenir un llibre de Simone de Beauvoir entre les mans em va passar allò que sempre em passa, maleïts prejudicis, de no voler-lo llegir perquè és allò que sempre-et-diuen-que-has de llegir, i que és tan feminista, i que si ets dona i d'esquerres i no has llegit El segon sexe que a on vols anar a parar, etc.

Però el cert és que aquell llibre anomenat Memorias de una joven formal, posat al prestatge amb el llom lleugerament sortit enfora, semblava que m'estava demanant a crits que el salvés d'aquella presó de llibres de butxaca que ningú no compra. El vaig agafar, amb cura, en vaig llegir la contracoberta, el vaig tornar deixar, amb cura, me'n vaig anar a fer un tomb i... Sí, sóc feble. El llibre volia venir amb mi, i a mi ja m'havia encisat aquella frase que deia (obert el llibre a l'atzar, quina barra, com si els llibres s'obrissin a l'atzar, ells sempre saben segons qui els agafa per quina pàgina en concret s'han d'obrir!) "Quizá me encuentres ridícula, pero me despreciaría si no me atreviera a serlo alguna vez".

Doncs apa, me'l vaig llegir i en vaig gaudir moltíssim. Em va sorprendre sincerament i sobretot afectivament la seva prosa i la vaig haver de posar en aquell raconet dels tresors, i de tant en tant s'escapava algun fragment: "Una vez esa desesperación establecida, como yo seguía existiendo, debía arreglármelas en la tierra lo mejor posible; es decir, hacer lo que me gustara".
Com que ja m'havia atrapat, no ho vaig poder resistir quan vaig veure, novament en la mateixa prestatgeria, un altre llom que sortia seductorament. I La mujer rota em va deixar això.

-¡Tú, que siempre eres tan alegre, no te imaginas cuánto me entristecía verte angustiada! Comprendo que en ese momento me hayas tenido rabia. Pero no olvides lo que somos el uno para el otro, no vas a guardarme indefinidamente rencor.
He sonreído débilmente, se aproximó, pasó un brazo alrededor de mis hombros, me he abrazado a él y he llorado suavemente. Cálida voluptuosidad de las lágrimas resbalando sobre la mejilla. ¡Qué descanso! Es tan fastidioso detestar a alguien que se ama.
-Sé por qué te he mentido -me dijo un poco más tarde-. Porque envejezco. Sabía que decirte la verdad sería una historia; en otra época no me hubiera detenido, ahora, la sola idea de una disputa me fatiga. He tomado un atajo.
-¿Quiere decir que me mentirás cada vez más?
-No, te lo prometo. Por lo demás no veré con frecuencia a Philippe, ya no tenemos gran cosa que decirnos.
-Las disputas te fatigan: sin embargo anoche me regañaste.
-No soporto que me pongas mala cara: vale más regañarte.
Le he sonreído.
-Quizás tengas razón. Había que salir de eso.
Me ha tomado por los hombros.
-¿Hemos salido, verdaderamente salido? ¿Ya no me guardas rencor?
-Absolutamente, se acabó. Se acabó.
Se había acabado. Estábamos reconciliados. ¿Pero nos lo habíamos dicho todo?
 

passejant barcelona