l'espàtula

El dolor ha començat abans. És dilluns al vespre i em fallen les cames. La tremolor em deixa quieta, immòbil, enmig del menjador. Estic sola i sento esgarrapades a dins, ben endins, en carn viva. Com explicar una cosa que no sé? Només sé la presència del dolor, un dolor tangible, més potent que els propis pensaments, que es van apagant, la consciència queda inerta. Morta. Vaig a poc a poc. M'ho noto. Noto que em fallen els genolls, les punxades intermitents a les cuixes fan mal. Mal. No puc aixecar les cames. Com explicar una cosa que no sé? El dolor es fa espés, cobreix amb un tel la meva panxa i esquerda el terra.
Sí, el terra s'esquerda a poc a poc, però no d'una forma dura i recta, no pas d'una forma greu. S'esquerda com en una dilatació de pupil·la, a formatjades, ondulat com un toll d'aigua. Em sento defallir i vull fer-ho, vull engrandir amb els dits les esquerdes sinuoses. Gairebé no m'hi veig i l'esquerda fa clec i s'obre. Aleshores començo a ser petita, petita. M'encongeixo i sento un pànic glacial a fer-me rodona. La soledat és inminent.
Tanmateix, quan sóc un miratge m'alleuja l'escalfor del formatge fos embolicant-me les cames i pujant cintura amunt. Que apaivagui el malestar que m'impedeix de fer una passa, que m'engoleixi el buit del no-pensament, del no-sentiment. No vull que em faci més mal.
Però el dolor no s'atura. L'espàtula es va clavant i irradia espasmes d'impotència a músculs i ossos.
Aixeco la vista. No hi ha cap més esquerda que la meva pròpia ruptura, la incomunicació, la incomprensió. Com explicar una cosa que no sé? De quatre grapes arribo fins el llit, m'hi fico dins amb esforç, tanco els ulls, penso en formatges amb forats per caure-hi, les ones del mar, el tacte de la lluna.
I m'entren ganes de plorar.

L'aigua televisada

pídeme que esté alegre



Aún me entra cielo azul,
y lo miro en mis charcos
reflejado a jirones.


Carmen Martín-Gaite

plany de calipso











Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,
vora la mar en fúria sota un penya-segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:
l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,
segur en la meva carn, corba i mel exaltada,
estranger que t’entornes cap a la teva mort.

Ara voldria ésser lleó que juga i mata
o l’olivera immòbil en son furor retort,
però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.

Mercè Rodoreda

bufa









Passava les hores mirant el terra i el terra era blanc i estava buit.
La fredor emplenava els forats de les orelles i li hagués agradat tenir les cames més llargues i ser capaç de córrer. Però era massa covarda.
Quina solitud tan estranya. És la mateixa solitud de sempre, te’n recordes?
Em pregunto què vaig fer malament, mentre agafo un guix i tracto de pintar cases amb teulada a les rajoles. I només cauen flocs de neu.
Quina gelor.
Quanta gent que camina amunt i avall i jo no els conec.
No em surten paraules dels llavis massegats. Potser no importa, pensa, i té la sensació que mai serà suficientment bona.
Una i una dos. La platja té escuma de paper.
Una i una dos. La casa es converteix en una brossa; bufa, i surt volant.

cerco un centre de gravetat permanent

Cerco un centro di gravità permanente che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente,
avrei bisogno di...



sé que ets a prop
perquè t'oloro.
tens l'olor del passat i de l'ara
i tot plegat eriça els ulls
oberts com fars que cerquen
l'olor del futur, barrejada amb la meva.



la dona que mirava













descorres amb la punta dels dits
la flassada que fa de cortina
per descobrir a càmera lenta
que el dia que s'aixeca fa olor d'aigua.
et cobreixen els cabells la cintura
perquè mentre observis
no siguis vista
no t'intueixin
i puguis quedar-te quieta, nua
empassant glopades d'intencions.
podria clavar-te el pensament,
es diu a si mateixa.
i enforteix el ventre i alça les mans.
avui ets una dona poderosa.
algú que camina clava les passes.

profecia d'autoacompliment










vuit graus. sobre una tauleta de nit més punts de llibre que cinc llibres. buscant la teva mà noto que dorms. aleshores estic sola i és una sensació confortant. de vegades, sovint, necessito sentir aquest silenci entre persianes, i escoltar passes al carrer, veure escolar-se la llum dels fanals per les escletxes del serrell. agafar-te les mans, calentes de la son, i deixar que comencin històries, inventar fars de cotxe al sostre.
nou graus. la nit és tendra i estic sola. les pestanyes ja es posen a recitar. i si tinguessis els ulls oberts, veuries versos que se m’escapen quan respiro i es van penjant de les portes, finestres, estenedors, mobles...
el pis sembla buit i es despulla de colors. un bloc en blanc, un sofà que riu.
és la meva bola de vidre.
un món de lletres de neu.

de coses per fer quan les tardes s'escurcen

llibres
La vida amb en Jan, Marianne Fredriksson
L'herència d'Eszter, Sándor Márai
Usos amorosos de la postguerra española, Carmen Martín-Gaite
El castell de sorra, Iris Murdoch

cançó

teatre
La plaça del diamant, Mercè Rodoreda
(obra de Benet i Jornet al TNC)

bloc
blocs de lletres (premi lletra'07)

pel·lis
sylvia, de John Brownlow

as strong as you were, tender you go














s'ha estripat la darrera fulla sota la finestra
després de navegar un instant de boira.
i és que la tardor té aquesta contundència
d'esborrar uns quants colors de la mirada.
però aleshores giro el coll i veig passar,
veig que passa l'ombra del teu braç
vora el carrer que porta a casa meva.
i és que la tardor té aquesta contundència

passeig d'octubre




Madrid i Barcelona van vibrar amb els dos concerts espectaculars dels Crowded House, quinze anys després (com hem crescut!).

Gràcies a Dani, Elena i Ivan per les fotos. Kiaora!

dos mesos










les nits són com de parlar
però dorms despert i ets tendre.
la lluna (ara per fi)
s'escola entre els llençols
fent carícies a quatre mans,
les nostres mans, a casa nostra.
va passant el temps
entre tictacs a les fosques;
totes les converses que vindran.
tots els sols que ja han sortit.


 

passejant barcelona