branques




allargues els braços i em semblen branques
de les quals pengen la nostra casa i tu i jo,
un farcell de cançons abans de dormir
i els acords de la guitarra com les fulles.

floreixen els meus dits quan m’hi penjo,
bressolada entre els mots dels teus llavis
aconsegueixes fer-te tan gran com la nit
per engolir-me i arrecerar-me en els sons.

no deixis de venir a buscar els meus peus,
no deixis que els sons entre la fullaraca,
que els sons entre el cloure dels ulls
facin muda la nit i m’abracis,

cantant, i m’abracis.

 

passejant barcelona